La mort de l’ídol del teu fill adolescent

La mort de l’ídol del teu fill adolescent

El diumenge el meu marit i jo estàvem d'allò més relaxats mirant una pel·lícula al menjador i de sobte apareix el nostre fill amb la cara desencaixada i ens diu ‘Nois, que s'ha mort Kobe Bryant i la seva filla Gigi a un accident d'helicòpter’.

Nosaltres som pares de tres fills meravellosos i aquesta és la nostra tercera i última adolescència a casa. Hem après que quan hi ha una cosa inesperada que passa en les seves vides, si no vols que et condemnin a l'ostracisme més profund,

has de deixar el que estiguis fent i tal com feies quan eren més petits, acompanyar i sostenir en el moment.

Ens quedem de pedra. Canviem la pel·lícula per les notícies internacionals. El nostre fill, -jugador de básquet- l’ha tingut sempre com a ídol. Com algú a qui imitar, a qui semblar-se, a qui copiar els valors si vols que la vida et vagi bé i diguin de tu que ets una bona persona.

Vam empatitzar amb la seva pèrdua de seguida.

Se'm saltaven les llàgrimes. Imaginar el xoc brutal per a la seva família -com a dona i com a mare vaja cop del destí- i per a tots els fans d'aquest jugador excepcional, més enllà de la simple fama. Perquè Kobe era una icona universal, com Elvis, Michael Jackson, Prince o la princesa Diana, va fer que s'aombrés el simpàtic cap de setmana.

Vaig pensar en com se sentia el meu fill. Vaig intentar donar-li un sentit, trobar un consol, però la mort per als nostres fills continua sent una injustícia tinguis l'edat que tinguis i et passi el que et passi. És comprensible, ells estan en plena potència de les seves incipients vides i com tots a aquesta edat, pensen que els queda tota la vida per davant i que són immortals i més enllà.

Al cap d'una estona de xerrada amb ell i d'entendre que la vida no té una explicació lògica i que vivim perquè morim, i això mai sabem quan passarà, perquè pensar que viurem fins als noranta anys és una presumpció -que no una certesa- molt humana però impossible de controlar, el nostre trist fill se’n va anar a la seva habitació.

Nosaltres ja no vam poder continuar veient la pel·lícula, perquè de sobte ens va semblar una comèdia intranscendent i que carai, aquestes coses també t'afecten.

Però si alguna cosa hem d'aprendre és que la vida amb fills adolescents està plena de moviments d'adaptació ràpids. A l'hora de sopar havíem passat de la tristesa a la incredulitat, i de la incredulitat a l'acceptació i fins al riure. El riure resignat veient que hi ha un destí que sembla escrit per a cada persona i que no necessàriament pot ser ‘just’ encara que hagis estat una bona persona.

Perquè ells continuen veient més coherent o comprensible que algú dolent es mori, que, que algú bo mori de sobte. L'acceptació ve quan entenen que el nostre temps a la terra és limitat i que cal aprofitar cada moment de la vida per a fer i aportar al món el que vols deixar com a llegat.

La seva vida, les seves emocions, la qual cosa és ‘vitalísssim mama’ és ara, i en dues hores s'han oblidat d'això i si tu encara li dones voltes a allò que era una preocupació enorme fa una estona, ara et contesten ‘mamà deixa-ho, que ara estic en un altre ‘mood’’.

El ‘mood’ - la manera a la que li diuen a l'humor o la manera en la què es troben is senten - dels nostres adolescents, és fràgil i canviant.

I nosaltres, que ja pensàvem que les coses difícils ja havia passat, perquè llegeixi's que sobrevisquin al naixement, els bolquers, a la lactància, el ‘Baby-led weaning’, al somni en llits familiars, les rabietes sostingudes i acompanyades, els primers dies d'escola, amics, campaments i així fins que entren en l'adolescència.

Però la realititat és una altre, és més. És una adaptació contínua, això és viure com a mare d'adolescents.

Al llarg dels dies hem tingut converses sobre la vida, la mort, sobre l'important que és viure en el present perquè és l'única cosa que tenim. Hem parlat de gaudir de les coses petites, de la companyia d'uns i d'uns altres. De viure en tribu i que posar el rentaplats no és una obligació perquè al final, tot el que fem en una família els uns pels altres, és un acte d'amor, fins i tot aparellar els mitjons!

És important que els nostres adolescents ens coneguin. Que sàpiguen quins són els nostres imprescindibles, com som, què ens importa. És vital que els diguem totes les coses que volem dir-los -sobretot quant els estimem i admirem- amb la idea en ment de que pot ser que demà ja no siguem aquí.

Educaries diferent al teu fill si sabessis que moriràs al mig any? Segur que sí. I això és alguna cosa a tenir en compte -sense ser macabre eh- però tenir sempre present que no serem eterns i que és important que puguin viure sense nosaltres, però amb la seguretat que saben els valors importants per a seguir amb les seves vides, pegant-se les menys hòsties possibles.

Els nostres fills adolescents estan sortint del niu veient la realitat del món on creixeran.

I és positiu que aprofitem qualsevol circumstància de les notícies del dia a dia per a tenir converses sentides mentre mengem, sopem o fem alguna cosa en família.

Aprofita els esdeveniments de la societat, segueix les pàgines d'Instagram de les persones que els agraden, posa't al dia del que els interessa. Utilitza aquests recursos que ara ens ho posen més fàcil, per a conèixer de prop els seus interessos i poder comentar-los.

Com moltes vegades em sento una mica sola en aquesta etapa adolescent, en la qual gairebé no hi ha referents i carai és una etapa dificilíssima.

He decidit explicar-te què faig jo, per si de cas a tu et passa igual i podem fer tribu nodrint-nos les unes a les altres. Seré aquí per a acompanyar-te cada dues setmanes, mentrestant una abraçada mami, ens veiem per instagram!

Roser de Tienda