No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè és dilluns.

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè he estat 3 dies sencers sense veure els nens.

No sé si és perquè ahir era el dia de la mare.

No sé si és perquè ahir vaig estar rebuscant àlbums antics de fotos.

No és si és perquè vaig triar una foto on estava sol amb ella.

No sé si és perquè era a Sant Julià de Cerdanyola on vaig passar els estius des dels 3 als 18 anys.

No sé si és perquè portava la samarreta del Mazinger Z.

No sé si és perquè veig la foto i hi veig el Nil. I el Martí. I a mi. I a la meva mare.

No sé si és perquè m'intuïa els genolls pelats.

No sé si és per aquell terra ple de pedres, la meitat de les quals tenia marcades a les cames.

No sé si és perquè devia tenir 5 o 6 anys.

No sé si és per l'olor a terra mullat per la pluja, i que m'encanta. Pluviofília, se'n diu.

No sé si és per l'al·lèrgia que arrossego fa 1 mes.

No sé si és pel Ventolin.

No sé si és perquè em desperto de matinada amb el nas tapat i el coll ben ressec.

No sé si és perquè m'estic fent gran, que 45 anys són 45 anys.

No sé si és perquè dissabte en faig 46. La veritat és que no ho sé, però avui em sento ben connectat amb el meu nen petit. És una sensació ben curiosa. És com si la foto fos d'ara. O és com si jo fos el d'ahir. No sé com dir-ho. No sé com explicar-ho. Però tinc la necessitat d'escriure-ho. No sé ben bé perquè, però crec que és per això que vaig començar el blog de Les Personetes Creatives. Per expressar aquelles coses que em passen pel cap i no sé ben bé què fer-ne. És una manera de deixar-ho escrit. Explicat. Parlat.