Aquella extranya relació entre expectatives i realitat. Pròpies i alienes. Les del pare i la mare i les de les filles i els fills... Les del pare amb el pare. Les del pare amb els fills. Les dels fills amb els fills. Les dels fills amb el pare. Les de la mare amb la mare. Les del pare amb la mare. Les de la mare amb el pare. Les del pare amb les filles. Les de la mare amb les filles. Les de les filles amb el pare. Les de les filles amb la mare. I canvieu pare, mare, fills i filles, pels vostres noms i ja teniu aquí totes les expectatives a gestionar. Expectatives. La gestió de les...

Avui una definició gràfica de la paraula germans. I tu, què hi veus? Deixa'm un comentari, va!

Com a pare, el petó de després de les colònies és una de les coses mès boniques que et pot passar. Veure l'abraçada entre el Martí i el Nil, també. Sentir-los parlar i preguntar-se: "M'has trobat a faltar?", també. Sentir com els 2 contesten que sí, més. I veure el Martí com ha crescut en 4 dies, fa por. De la bona. És una mesura del pas del temps. "Vinga va, que són quatre dies". Literal. El petó de després de les colònies és una de les coses més boniques que et pot passar.

Directe. Al gra. El Martí se'n va 4 dies de colònies i aquest matí abans de marxar li he fet un petó mentre dormia perquè fins divendres no n'hi podré tornar a fer. Ahir ja vaig acumular. Vaig arribar a les 22 h i encara estava despert. Ell. Bé, i jo. I la Mariona s'hi va estirar al costat, d'ell i del Nil, que també estava trist i extrany. Va estar tot el dia alterat i portant-se malament malament fins que li va explicar a la Mariona que estava trist perquè no veuria el Martí 4 dies. I després m'hi vaig estirar jo. El Nil ja dormia i el Martí, no. I me'l vaig mirar mentre s'adormia. Que,...

M'estic adonant que, moltes vegades, quan el Martí i el Nil fan alguna cosa que no ens agrada, a casa en parlem amb ells i sempre l'acabem de la mateixa manera... "...però teniu molt bon cor." I, llavors, la majoria de vegades ens abracen i/o ens fan un petó. Trobo que hem de reivindicar el "bon cor". Pot semblar antic però ho trobo molt bonic. Tenir "bon cor" és preciós. És molt de dins. Molt del cor. I trobo que si hem de posar alguna etiqueta als nostres fills, que ho fem, no ens enganyem, aquesta és de les que m'agrada. De debò. De tot cor. M'encanta.

Crido. De vegades no me n'adono però crido. I sé que crido perquè el Martí i el Nil criden. I els nostres fills reprodueixen comportaments que perceben com a normals. A casa. De vegades els crido per dir-los que no cridin. Des de l'altra punta del passadís. En comptes d'anar-hi, foto un crit. I llavors, ells tambe criden. I llavors els esbronco perquè criden. Seria allò que vulgarment s'anomena "bucle". I costa sortir d'aquest "bucle". De vegades me n'adono tard. Massa tard. Quan tots i totes cridem. I llavors m'agafa mal de cap. I culpa. Molta culpa. I responsabilitat. Molta...

Parlem de coses importants. De les de veritat. Aquelles coses per les quals val la pena llegir un post. Dels llargs. O no tan llargs. Parlem de superpoders. I ara no em digueu que mai no us heu preguntat quin superpoder us agradaria tenir. És allò que se'n diu "Somniar despert" o "Fer volar coloms". És estar una estona sense fer res més que imaginar-te que tens la possibilitat d'adquirir un superpoder. Si poder ja és molt, imagina't superpoder. La hòstia. L'altre dia estava mirant un monòleg a Netflix. Procrastinant. Preparant cursos. Tot al a la vegada. I l'escena anava així: "A tu quins...

En quin moment hem deixat de ser nens? És que és veure aquesta foto i em vé la pregunta al cap. En quin moment he deixat de ser nen? I altres preguntes. Perquè quan érem petits apreníem jugant i en un determinat moment ens diuen que les coses es posen serioses, deixem de jugar i ho donem per bo? Així, tota la vida...ple de gent seriosa fent feines molt serioses amb cares molt serioses. Perquè vam creure'ns que fer-nos grans era millor? Era una trampa. Una trampa gran. De les grans. Aquest finde vam anar a trepitjar la neu. Trepitjar, nosaltres. Ells, feien el pingüí, que resulta que és...

Sempre hi ha aquell dia que comença l'hivern. No l'hivern de debò. El fred de l'hivern. Cada any hi penso. És aquell dia que et fa pensar que l'estiu queda lluny. T'obliga a mirar enrera el rodet de fotos i t'adones que has d'anar molt i molt avall. Hi ha un munt de fotos. Cada vegada més fredes. I llavors, al cap d'una estona, arribes a les vacances d'estiu. I te n'adones que l'estiu es posa bé. En general, es posa bé. Avui m'ha passat. Dilluns 29 d'octubre. Em llevo. La calefacció ja comença a funcionar. Surto de sota el nòrdic i ja m'he de posar un jersei. Els tinc tan amagats que no...

És tardor. S'apropa l'hivern. "The winter is coming" a Manresa. Amb el que això significa. És hora de "mantra". I no, no m'he equivocat. Vull dir "mantra". Un "mantra" d'hivern. Que abrigui l'ànima. Que em permeti ser feliç. Sense hibernar. "El" "mantra". Mireu la foto. La foto del "mantra". Quina mandra. Au va, mira-la!