Comença a fer fred. Fred de jersei gruixut o de jaqueta prima. No les dues coses. O l'una o l'altra. De fet, fa més fred a dins de casa que a fora. Senyal que s'acosta Nadal. I Reis. És la seva època de l'any preferida. Des de sempre. No hi ha res millor que les festes de Nadal. El posen content. Molt content. De somriure idiota. Enteneu-me, aquells somriures que ens queden a la cara però que no ens adonem que portem posats. Somriures idiotes. M'encanten. - S'acosta Nadal. S'acosten els Reis. Potser hauries d'anar pensant aquelles coses que et fan il.lusió. Potser que comencis a fer una...

M'agrada compartir punts de vista. M'agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc. Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s'adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s'aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l'altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: "Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa...

Són aquell company que t'estripava el dibuix. "Tothom a dibuixar un paisatge": i tu t'hi posaves. I treies la llengua. I el miraves i el remiraves. I te'n senties orgullós. I llavors, de cop i volta, sense previ avís, venia el teu "company" de la cadira del darrera i en un atac de ràbia t'estripava el teu dibuix. Perquè no suportava que el fessis tan bé. Ara just fa un any algú va convertir una festa en una pel·lícula de por. Algú ens va estripar el dibuix. Recordo llevar-me d'hora, vestir els nens mig adormits, vestir-me jo i arribar a davant del Conservatori de manresa (el nou!) i...

Veig el Martí i el Nil i me'n recordo. Me'n recordo de coses. Els veig com es posen de nerviosos quan perd el Barça. O quan no se'n recorden d'allò que volen dir. I que és molt important. Molt. Me'n recordo quan era petit i el primer dia de classe em posava nerviós. Cada curs semblava que seria més difícil que l'anterior. De fet, era un clàssic parlar amb gent més gran de l'escola i que et diguessin: "Disfruta 8è que quan arribis a B.U.P, ja veuràs!". I així cada any. I tu, trobaves 8è. prou difícil. I el primer dia de classe. I anar a l'escola. I conèixer gent nova. I parlar davant de...

Ahir vam decidir fer la vida difícil als polls. Perquè una cosa és matar-los, i l'altra és no posar-ho fàcil perquè puguin viure. La Mariona els va demanar als nens si volien que els pelés el cap. I van dir que sí. I els va pelar. Al Nil molt. Realment els ho hem posat difícil als polls per anar a a parar al cap del Nil. Com a mínim els veurem abans. No sé si hi podrem negociar però ens serà més fàcil fer-los fora. Al Martí no tant. Li agrada més poder-se fer pentinats. Suposo que com sempre ha passat generacionalment, el pentinat que li agrada a ell és inversament proporcional al que...

Ara resulta que el títol ho és tot. Si el títol no crida l'atenció, la gent ja no entra al contingut. Hi ha un excés d'informació i una manca de temps evident per llegir tot el contingut que hi ha a la xarxa. La internet, vaja. I ara resulta que sino fas un títol engrescador i amb "chispa", perds un munt de lectors. I, a més, m'he assabentat que té nom. Es diu "clickbait". I també m'he assabentat que té traducció en català. Es diu "pescaclics". Que mono. Queda mono. Un "pescaclics" és un títol que provoca que entris a llegir un article que després no compleix ni la qualitat que n'esperes...

M'agrada tornar. M'agrada fer coses noves i m'agrada tornar. M'agraden molt les novetats. I m'agraden els hàbits. Se'm dóna bé "rutinitzar les novetats" (ja sé que l'expressió no és correcta però m'agrada). M'agrada que els dilluns siguin dilluns. I que després vingui el dimarts. Però un dimarts nou. Però un dimarts. No sé si m'explico. Bé, sóc Taure amb ascendent Aquari per qui em vulgui definir astrològicament. M'agrada que els plans surtin bé, que deia aquell de l'"Equipo A". Encara que no sóc gaire de fer plans. M'agrada apuntar-me a plans. M'agrada seguir. M'agrada apropar-me a gent...

Aquest any o curs escolar o any acadèmic o any natural que n'hi dic jo ( de setembre a juliol) m'he proposat escriure més. Bé, vull dir seguir escrivint amb regularitat de dilluns a dijous, però tornar als posts de lectura. No tan visuals potser, però és que sento que he d'explicar més coses. I és clar, aquesta setmana ja m'he saltat el post de dilluns i avui és dimecres, però no em negareu que aquesta setmana és especial. Ahir dimarts era 11 de setembre i avui dimecres la tornada a l'escola del Martí i el Nil. Acceptareu que era un bon dia per escriure avui i no dilluns. El tema polític...

Quan l'estiu és una suma de moments. Un puzzle on no cal ni que encaixin les peces. Moltes peces. De grans i de petites. Moltes, moltes peces. De diferents mides. I formes. Recordo l'estiu i em venen imatges, sons i sensacions. Algunes desordenades, però em venen: La Gran Eufòria de Joan Dausà als Jardins del Cap Roig. Sant Julià. Aquesta és una peça gran. Sant Julià, en general. Excursions. Sol. Pluja. Pedregada berguedana. LA pedregada. Futbol. A la pista. Piscina. Poqueta. Queda lluny. Fa un mes i queda llunyà. Tinc la sensació de fer de pare a Sant Julià. Recordo quan pujava els...

Ja sé que com a broma, no mata. Com a joc de paraules també és justet. Ho reconec. Porto tot un mes sense escriure al blog. I m’ha agafat la sínrdrome del full en blanc. No sé com començar. Porto gairebé 6 anys de blog i ara no sé com començar. Casumlou! Tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar. Potser faré fascicles. Entregues. Temes. No ho sé. Però el primer que m’ha vingut al cap és aquesta tonteria que diem amb els nens quan veig alguna medusa. Els dic que m’encanten. Que m’encanten les meduses amb nata. Són aquelles bromes que no fan gràcia. Ho sé. I les segueixo fent....