Ha arribat l'estiu. Ahir era dilluns. Va arribar l'estiu. Vam sopar a plaça. La nostra terrassa gegant. Fer vida de plaça. Ens encanta. La Plaça Major. Ahir vam sopar al Toni's. Però també ho fem al Do-ut-des. O fem el vermut al 1913. O sortim de la plaça i ens arribem al Quinze. O al Santa Rita. O al Rostoll. Ens encanta la vida de plaça. La vida de carrer. Demanar el sopar mentre els nens juguen. - "Si us plau, aparteu-vos a fer el Botella challenge més lluny de la gent, que molesteu. Aneu a sota de l'Ajuntament. No podem jugar a pilota, que està prohibit. Sorry. No ho entenc...

Arribes a una edat que t'acostumes a viure. Què carai, si porto vivint 46 anys, el normal és viure, no? I es va convertint en un acte , més o menys monòton. És el "qui dia passa, any empeny". "És l'anar fent". "És l'anar tirant". I jo no no em resigno a això. Quan comences a donar les coses per suposat, passa això. Tot és normal. I passen els dies. I passen les setmanes. I passen els mesos...i passen els anys. I, arriba un dia que els teus fills creixen, sobretot si en tens. I t'adones que ells no donen les coses per suposat. Ells no estan acostumats a viure. Fa molt poc que viuen. El...

Hi ha dues premises o teoremes amb les quals començo els cursos de gestió del temps. I una és el corol·lari de la primera. Teorema: Només tenim una vida. (Podríem entrar en disquisicions de corrents mentals, renaixements i budisme, però no hi entraré. Ja està). Corol·lari: Si només tenim una vida, tot el que no fem en ella, quedarà per fer. Si estem d'acord, podem tirar endavant. Doncs bé. Avui mentre faig un cafè amb llet a les 18 h de la tarda, el Martí és escalant al Pati Vertical de Manresa i, tinc el Nil adormit, estirat davant meu, veig una imatge que em defineix el que és la...

No sé si és perquè és dilluns. No sé si és perquè plou. No sé si és perquè he estat 3 dies sencers sense veure els nens. No sé si és perquè ahir era el dia de la mare. No sé si és perquè ahir vaig estar rebuscant àlbums antics de fotos. No és si és perquè vaig triar una foto on estava sol amb ella. No sé si és perquè era a Sant Julià de Cerdanyola on vaig passar els estius des dels 3 als 18 anys. No sé si és perquè portava la samarreta del Mazinger Z. No sé si és perquè veig la foto i hi veig el Nil. I el Martí. I a mi. I a la meva mare. No sé si és perquè m'intuïa els genolls pelats. No...

Ahir el Martí va aprendre la diferència entre sort i esforç. La Mariona i jo el vam ajudar i li vam reforçar. Li vam deixar ben clar que no havia tingut sort, que havia tingut constància, perseverància i esforç. Hi ha moltes frases que parlen de la sort i que m'encanten. La de Picasso: "La sort existeix però que t'agafi treballant". O Stephen Leacock: "És curiós però quant més treballo, més sort tinc". I el Martí, ahir, vé i ens diu: "Papes (i mames), he tingut molta sort!!!". Nooooooooooooooooooo!!!! Faig un flashback: El Martí tenia una dent que se li movia de feia dies, i, per...

Estem vivint moments convulsos. Complicats. La gent es polaritza. Com deia Stephen Covey, el problema és que la gent escoltem per respondre i no pas per entendre. Gairebé tot és políticament incorrecte. Per això poso el "gairebé", per si algú em diu que no tot! No podem fer humor. Hem d'anar en compte amb els acudits. Amb el que diem. Amb les expressions que utilitzem. Amb el to. Amb el context... Per tant, avui us explicaré la llegenda de Sant Jordi en clau de micro-relat (menys que un tuit) políticament correcte. Perquè no es pugui ofendre ningú. A veure si ho aconsegueixo: “Hi havia...

Per qui hagi llegit el post de la Revista Xics, aquest post els semblarà que és el mateix. Doncs sí, és el mateix, però si us heu perdut la revista, no la trobeu i em seguiu al blog, aquí us el deixo penjat. Perquè vull que sigueu feliços. Molt feliços. I felices. Molt felices. Quin tòpic oi només començar? Fa dies que hi penso. Fa dies que penso que tothom, qui més qui menys, quan li demanes quin és el seu objectiu últim a la vida, et diu que voldria ser feliç. El COM és el que ens diferencia. El QUÈ és el mateix. Ser feliços. Però COM ho aconseguim ens fa diferents. I hi ha tantes...

Avui 19 de març és el Dia del Pare. Sóc pare. Ho sabeu. Del Martí i del Nil. I sóc fill. Del Josep i la Dolors. Avui és Sant Josep. També. El sant del meu pare. Quines coincidències, tu. El Dia del Pare sempre em connecto com a pare i com a fill del meu pare. Aquest any farà 21 anys que va morir i em torna perquè amb el Martí i el Nil en parlem. I els sap greu. Els sap greu no haver-lo conegut. I a mi que no els hagi conegut. Estaria encantat. Encantadíssim. El Martí, ahir, va començar a parlar de la mort, i va dir que li agradaria tenir un botó per donar 50 anys més de vida a la gent i...

Per empatia. Per sentir-me mirat. Per sentir-me jutjat. Per entendre. Per comprendre. No només per empatia. Per simpatia. Per entendre i compartir. Per entrar al seu món i no sortir-ne en tot un dia. Per transgredir. Per “perquè no”. Sí. Si m’hagués preguntat “perquè” potser no ho hagués fet. SI em pregunto “perquè no” acabo fent coses. Los catalanes y catalanas hacemos cosas, señor M. Rajoy. Per estètica, també. Perquè sóc de Manresa. És un poble. Per posar-me a la seva pell. Ser dona a Manresa. Manresana. Collons, són còmodes. Collons fot fresqueta. Collons, els tinc molt exposats. Em...

Els nostres fills volen temps. Per a ells. Segur. Però no em refereixo a aquest temps. Em refereixo al temps dels pares. I no em refereixo a qualsevol temps. Quantitat de temps. No. Ells volen temps de qualitat. Temps de veritat. Temps per a ells. Massa sovint ens trobem fent mil coses alhora. Massa temps barregem el temps. Temps. De qualitat. Temps. De veritat. Avui he trobat aquesta il·lustració. És dura. Molt dura. És metafòrica en la majoria de casos. És real en alguns altres. És sempre real al cap dels nens i nenes que ens necessiten. Els nostres fills. I filles. Pensem-hi. Una miqueta.