Parlem de coses importants. De les de veritat. Aquelles coses per les quals val la pena llegir un post. Dels llargs. O no tan llargs. Parlem de superpoders. I ara no em digueu que mai no us heu preguntat quin superpoder us agradaria tenir. És allò que se'n diu "Somniar despert" o "Fer volar coloms". És estar una estona sense fer res més que imaginar-te que tens la possibilitat d'adquirir un superpoder. Si poder ja és molt, imagina't superpoder. La hòstia. L'altre dia estava mirant un monòleg a Netflix. Procrastinant. Preparant cursos. Tot al a la vegada. I l'escena anava així: "A tu quins...

En quin moment hem deixat de ser nens? És que és veure aquesta foto i em vé la pregunta al cap. En quin moment he deixat de ser nen? I altres preguntes. Perquè quan érem petits apreníem jugant i en un determinat moment ens diuen que les coses es posen serioses, deixem de jugar i ho donem per bo? Així, tota la vida...ple de gent seriosa fent feines molt serioses amb cares molt serioses. Perquè vam creure'ns que fer-nos grans era millor? Era una trampa. Una trampa gran. De les grans. Aquest finde vam anar a trepitjar la neu. Trepitjar, nosaltres. Ells, feien el pingüí, que resulta que és...

Sempre hi ha aquell dia que comença l'hivern. No l'hivern de debò. El fred de l'hivern. Cada any hi penso. És aquell dia que et fa pensar que l'estiu queda lluny. T'obliga a mirar enrera el rodet de fotos i t'adones que has d'anar molt i molt avall. Hi ha un munt de fotos. Cada vegada més fredes. I llavors, al cap d'una estona, arribes a les vacances d'estiu. I te n'adones que l'estiu es posa bé. En general, es posa bé. Avui m'ha passat. Dilluns 29 d'octubre. Em llevo. La calefacció ja comença a funcionar. Surto de sota el nòrdic i ja m'he de posar un jersei. Els tinc tan amagats que no...

És tardor. S'apropa l'hivern. "The winter is coming" a Manresa. Amb el que això significa. És hora de "mantra". I no, no m'he equivocat. Vull dir "mantra". Un "mantra" d'hivern. Que abrigui l'ànima. Que em permeti ser feliç. Sense hibernar. "El" "mantra". Mireu la foto. La foto del "mantra". Quina mandra. Au va, mira-la!

Comença a fer fred. Fred de jersei gruixut o de jaqueta prima. No les dues coses. O l'una o l'altra. De fet, fa més fred a dins de casa que a fora. Senyal que s'acosta Nadal. I Reis. És la seva època de l'any preferida. Des de sempre. No hi ha res millor que les festes de Nadal. El posen content. Molt content. De somriure idiota. Enteneu-me, aquells somriures que ens queden a la cara però que no ens adonem que portem posats. Somriures idiotes. M'encanten. - S'acosta Nadal. S'acosten els Reis. Potser hauries d'anar pensant aquelles coses que et fan il.lusió. Potser que comencis a fer una...

M'agrada compartir punts de vista. M'agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc. Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s'adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s'aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l'altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: "Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa...

Són aquell company que t'estripava el dibuix. "Tothom a dibuixar un paisatge": i tu t'hi posaves. I treies la llengua. I el miraves i el remiraves. I te'n senties orgullós. I llavors, de cop i volta, sense previ avís, venia el teu "company" de la cadira del darrera i en un atac de ràbia t'estripava el teu dibuix. Perquè no suportava que el fessis tan bé. Ara just fa un any algú va convertir una festa en una pel·lícula de por. Algú ens va estripar el dibuix. Recordo llevar-me d'hora, vestir els nens mig adormits, vestir-me jo i arribar a davant del Conservatori de manresa (el nou!) i...

Veig el Martí i el Nil i me'n recordo. Me'n recordo de coses. Els veig com es posen de nerviosos quan perd el Barça. O quan no se'n recorden d'allò que volen dir. I que és molt important. Molt. Me'n recordo quan era petit i el primer dia de classe em posava nerviós. Cada curs semblava que seria més difícil que l'anterior. De fet, era un clàssic parlar amb gent més gran de l'escola i que et diguessin: "Disfruta 8è que quan arribis a B.U.P, ja veuràs!". I així cada any. I tu, trobaves 8è. prou difícil. I el primer dia de classe. I anar a l'escola. I conèixer gent nova. I parlar davant de...

Ahir vam decidir fer la vida difícil als polls. Perquè una cosa és matar-los, i l'altra és no posar-ho fàcil perquè puguin viure. La Mariona els va demanar als nens si volien que els pelés el cap. I van dir que sí. I els va pelar. Al Nil molt. Realment els ho hem posat difícil als polls per anar a a parar al cap del Nil. Com a mínim els veurem abans. No sé si hi podrem negociar però ens serà més fàcil fer-los fora. Al Martí no tant. Li agrada més poder-se fer pentinats. Suposo que com sempre ha passat generacionalment, el pentinat que li agrada a ell és inversament proporcional al que...

Ara resulta que el títol ho és tot. Si el títol no crida l'atenció, la gent ja no entra al contingut. Hi ha un excés d'informació i una manca de temps evident per llegir tot el contingut que hi ha a la xarxa. La internet, vaja. I ara resulta que sino fas un títol engrescador i amb "chispa", perds un munt de lectors. I, a més, m'he assabentat que té nom. Es diu "clickbait". I també m'he assabentat que té traducció en català. Es diu "pescaclics". Que mono. Queda mono. Un "pescaclics" és un títol que provoca que entris a llegir un article que després no compleix ni la qualitat que n'esperes...