Els nens de la mitjana

Vilanova i la GeltrúEls professionals que ens dediquem a la infància sovint tenim una tendència a invertir molts esforços i recursos en aquells nens i nenes amb dificultats. I tot i que sempre tenim la sensació que manquen recursos, la veritat és que en l’actualitat tenim a l’abast un ampli ventall d’alternatives per aplicar a l’aula i a casa per mirar d’adaptar-nos i personalitzar al màxim l’accés a l’aprenentatge d’aquests menuts. Després, com tot, caldrà veure si són o no suficients i també si funcionen.

Tot i això, avui volia posar el focus en els nens que són dins de la “mitjana”. Aquell col·lectiu que per diverses raons acompleixen amb els objectius marcats, accepten les “regles”, els límits quan toquen, no provoquen situacions conflictes a l’aula, segueixen els aprenentatges sense dificultats sense que els adults dediquem gaires esforços... i que per tant, en moltes ocasions passen desapercebuts.

Oferir tallers sobre emocions a les escoles em dóna la oportunitat de viure i escoltar en primera persona moltes de les inquietuds que es gesten a les aules. Fa unes setmanes, en un dels centres vam parlar sobre l’empatia a la classe de quart de primària. La Judith, una d’aquestes nenes de la “mitjana” va exposar el següent:

“Començo a estar cansada de tenir que esforçar-me per entendre els altres. Jo faig les fitxes quan toca, no molesto als companys, callo i porto els deures però mai tinc dret a tenir més temps de pati ni premis. En canvi, els que no paren d’emprenyar i fan parar la classe constantment, per un dia que fan cas, tot son felicitacions i a més els deixen jugar a l’ordinador”.

La classe es va quedar callada uns segons.

La Judith va tenir la valentia d’expressar uns sentiments que sovint no són políticament correctes. Sembla que sigui poc solidaria o empàtica però personalment crec que no té res a veure amb tot això. Hi ha quelcom que no està funcionant bé.

Si som capaços d’esforçar-nos per motivar als alumnes amb dificultats també hem de fer-ho per aquells altres que no en tenen. O és que hi ha alumnes que no necessiten motivadors?

És cert, que la penalització constant en els infants que no segueixen els límits no funciona i que cal enfocar-nos en el reforç positiu però si és així aquest tipus de motivació també l’hem de tenir en compte per tots els alumnes.

Si la consigna és que quan acabis la feina pots jugar a l’ordinador, hauria de ser una norma aplicada a tothom. De no ser així, és quan es crea la percepció d’injustícia. Cada nen ha de ser mirat, valorat i motivat.

Potser no es tracta de tenir “recompenses” genèriques, sinó d’anar més enllà. A cada alumne li motivaran diferents coses.

Per la Judith pot ser molt engrescador que si acaba les feines a temps (com normalment passa) li donin l’oportunitat d’ajudar a la mestra de P3 amb els petits, i en canvi pel Jan no ser cap reforç positiu aquesta tasca i preferir jugar 10 minuts a l’ordinador si acaba les fitxes.

Aquí és on està la personalització. En reforçar amb allò que funciona millor a cada alumne, doncs no hi ha ningú que no necessiti ser reconegut en positiu per allò que fa bé, independentment de la freqüència amb la que passi.

També pots trobar-nos a www.sompares.com, Fb, Twitter i Instagram