¡Oye tú negro...

Vilanova i la Geltrú¡Oye tú negro maricón está tarde te espero a la salida!

Aquesta és la benvinguda que va tenir en Pau a la nova escola.

Un primer dia carregat d’emocions, nervis i expectatives que malauradament per comentaris i situacions com aquesta fa que tota la resta perdi valor.

Més absolutament igual el motiu que va moure a aquest assetjador a fixar-se en el Pau. Si va ser perquè era allà de casualitat, si és perquè és l’únic alumne negre de l’aula, perquè és tímid, perquè no té més recursos per relacionar-se amb la gent o perquè té una infància difícil.

Si li cal ajuda li hem de proporcionar, però permetre-li llicències de comportament fent mal als altres no hauria de ser una opció.

Ja n’hi ha prou! Prou de consentir mestres, directors, companys, famílies i societat que aquesta mena de comentaris no comporti cap conseqüència important.

Hi ha una sensació d’impunitat sagnant i preocupant.

Molts nens venen al centre amb moltes inseguretats, amb pors i neguits i un historial d’anècdotes relacionades amb el món escolar d’insults recurrents per part d’alguns companys. La majoria, però, també tenen una sensació flagrant que els adults no fan res per posar fi a això.

Quan un nen menysprea a un altre la resposta de l’adult cal que sigui contundent. La conseqüència ha de ser greu i important i a d’afectar al responsable de manera que el faci reaccionar.

No s’hi val justificar en “son coses de nens”, “és normal que et diguin negre perquè és el primer que veuen de tu”, “no els has de fer cas”, “és que està nerviós”...

Els adults passem per sobre coses vitals i que tenen una repercussió brutal en la vida de molts nens. Som els grans, els responsables de permetre aquestes coses. De crear aprenentatge de fets com aquests.

Fa anys, en una de les sortides de P5 de la meva filla, estàvem famílies, mestres i nens esperant l’autobús per marxar d’excursió. Els tutors van començar a demanar als nens que fessin parelles i es posessin en fila per pujar.

Alguns dels menuts no havien fet les parelles per iniciativa pròpia i van ser les mestres que els van anar ajuntant entre ells. Sense cap criteri pensat, a l’atzar.

En un segon, observo que un dels petits es nega a agafar la mà de la seva companya i es posa a cridar enfadat que no vol. La mestra s’hi va apropar i al preguntar què passava ell li va respondre que no li pensava donar la mà perquè era negre i li feia fàstic.

Se’m van quedar uns ulls com a taronges. Impactada de veure un nen tan petit i amb aquest discurs d’exclusió tant arrelat. Impactada de veure la carona d’aquella nena en escoltar i sentir un rebuig sense sentit. Incomprensible.

Però encara més impactada d’escoltar aquella mestra dient-li “això no es diu. Si no vols donar-li la mà no li donis”.

I punt.

I res més.

El nen no li va donar la mà.

No es va disculpar.

No va tenir conseqüència.

No hi ha cap aprenentatge.

I van pujar a l’autobús com si res.

Aquesta és la impunitat de la que us parlava. La que és intolerable. A la que estem acostumats. Sobre la que pensem que no passa res però a partir de la qual comença tot...

Avui llegia la notícia que IBM ha creat un robot que utilitza la intel·ligència artificial per evitar l’assetjament escolar. Un recurs pensat i creat per experts que pretén apropar-se a la realitat de les aules i detectar aquells alumnes que puguin estar patint una situació de vulnerabilitat i també aquells possibles assetjadors. I m’encanten aquestes iniciatives, però també em fa pensar que en farem de la informació que obtenim.

De què servirà saber que un nen insulta, rebutja o discrimina un altre si després no hi ha cap repercussió real?

També podeu trobar-nos a www.sompares.com, Fb, Twitter i Instagram.