Mentides en la infància

Vilanova i la GeltrúAvui llegia una notícia a xarxes socials on una mare explicava la situació que havia viscut el seu fill. El nen que cursava p4 havia sortit tot plorós i emmurriat de l’escola perquè el mestre l’havia titllat de mentider davant de tota la classe quan el vailet havia dit davant, dels seus companys, que existien els dofins roses. El mestre va pensar automàticament que era una fantasia del petit i així li va fer saber. La sorpresa fou quan la mare va parlar amb el docent i li va fer saber l’interès que sempre havia manifestat el seu nen pels animals i que en efecte no era cap mentida. Els dofins roses existeixen i viuen a Sud-Amèrica. Concretament a les conques dels rius Amazones i Orinoco. Després d’aquest incident, mare i fill, amb la complicitat del mestre, van treballar plegats i van elaborar una cartolina amb tot d’informació referent a aquests curiosos animalons per explicar a la classe i d’alguna manera “netejar” la seva imatge de mentider.

En aquest cas el professor havia prejutjat el vailet confiant en la seva “saviesa” d’adult i la indignació del petit era evident i plena de raó, però què passa quan els nens menteixen realment? Com hem de reaccionar els adults? Hi ha alguna manera que no menteixin mai?

El primer que hem de valorar és el tipus de mentida, perquè no totes són igual ni tenen la mateixa motivació. Bàsicament es pot mentir per:

1-Por a la reacció dels altres si diu la veritat: imaginem-nos que en Victor ha suspès un examen però sap que si els pares ho saben s’enfadaran molt, es decepcionaran i possiblement no el deixaran jugar a la consola amb els seus amics... Solució? Els dic que encara no m’han donat l’examen o bé que l’he aprovat.

2-Per ser acceptat socialment: Si estic envoltat en un entorn on s’idolatren certs valors com els bens materials i jo vull sentir-me’n part, és fàcil iniciar mentides narcisistes com jo a casa meva tinc tal consola, o els meus pares m’han comprat allò altre, tenim una casa amb piscina...

3-Per protegir a algú o a ell mateix: en ocasions mentir té un rerefons de bondat. Pensen que si no diuen la veritat estan ajudant a algú amb el seu silenci. Si la millor amiga de la Jana li demana que li digui als seus pares que es queda a dormir a casa seva (quan no és veritat) per sortir amb el seu xicot d’amagat, entren en jocs valors com la fidelitat i la lleialtat per sobre de dir al veritat.

4-Per obtenir un benefici: imaginem-nos que la Paula té deures de l’escola però sap que si li diu als seus pares no la deixaran anar a jugar al parc fins que els acabi. Una possible estratègia per evitar aquesta situació que no li agrada és mentir i dir que no li han posat deures a l’escola.

El primer que hauríem de plantejar-nos és que podem fer els adults per aconseguir un major grau de confiança i millor comunicació amb els nostres fills. I amb això no vull dir que tota la responsabilitat sigui dels pares però sí que sovint quan hi ha un nen que menteix ens centrem molt en posar conseqüències negatives i càstigs pensant que així no ho repetirà i no sempre és una solució. Els menuts creixen, i si no hem millorat en comunicació amb ells i la confiança que ens tenen, l’elaboració de les mentides evoluciona; amb l’edat es perfeccionen les tècniques i les habilitat per camuflar el llenguatge no verbal, per lligar coartades... I als adults ens costa més de percebre o diferenciar quan menteixen.

Això vol dir que no s’ha de penalitzar quan els nens ens menteixen?

Doncs depèn del tipus i la motivació de la mentida, de la reincidència o no del menut, de les circumstàncies... Plantegem la situació a llarg termini i pensem quin aprenentatge vull transmetre. Ells han de saber que els hem enxampat, que sabem que no han estat sincers amb nosaltres i donar-los l’oportunitat que s’expliquin abans de penalitzar.

Sentir-se escoltats els reforçarà el vincle de confiança encara que finalment decidim que hi ha d’haver una conseqüència.

També podeu trobar-nos a www.sompares.com , Facebook, Twitter i Instagram.