La soledat a l'hora del pati

Vilanova i la GeltrúCada cop que sona l’alarma en Biel comença a tremolar. De fet, ja comença a sentir esgarrifances a la panxa i suor freda quan veu que s’aproxima l’hora del pati.

La majoria dels seus companys esperen amb anhel aquest “kit kat” de mig matí, però ell no.

Preferiria ser mil hores a la cadira assegut, fent divisions o llegint, fins i tot copiant enunciant interminables si calgués si amb això aconseguís no sortir al pati.

Els dies de pluja són els seus preferits. Aquells dies on canvien el pati per una pel·lícula a l’aula, en aquell entorn segur i refugiat.

Però no us penseu que al pati passa res de l’altre món. Si preguntéssim als mestres o altres nens i nens que hi juguen ningú diria que passa res extraordinari. En Biel és un més. Ningú l’empenta, ningú el pega, ningú l’insulta, ningú l’amenaça o l’atemoreix… Però que els altres no veiem que passi res rellevant no vol dir que no passin coses espantoses per en Biel.

Sortir al pati és quedar-se sol. És sentir que ningú el crida per jugar. Tenir aquella horrible sensació de saber que ets PRESCINDIBLE, que aquells companys amb els que treballes a plaer a classe no et tenen en compte quan organitzen partits de futbol o jugades a la xarranca. La soledat per un nen és de les pitjors sensacions que hi pot haver. És un pou fosc i etern. Sense poder cridar per demanar ajuda. Per què els adults no entenen que algú pugui “queixar-se” per això.

I en Biel, tot i que algunes vegades s’ha carregat de valor per anar a dir als mestres que no té ningú amb qui jugar sent que ningú mou un dit per ajudar-lo.

–Ves a preguntar si pots jugar! Li diuen amb un somriure de galta a galta.

Ell no en té prou.

No sap perquè però li costa un món apropar-se i proposar per jugar.

I així passen els dies.

La història d’en Biel em fa plantejar la necessitat o no de la intervenció dels adults en el joc lliure. És cert que els nens han de tenir pati. Un pati lliure on fer el que vulguin. On espolsar límits, normes i indicacions. Per molts nens i nenes és alliberador i plaent. Se’ls acudeixen mil formes de joc, d’inventar, de parlar amb altres, de compartir, desconnectar... però també un espai sense estructura implica molta angoixa per menuts a qui els manquen habilitats socials o són especialment introvertits.

Intervenim quan hi ha conductes evidents, quan hi ha baralles, plors, ràbia o crits però què passa amb els nens que no fan soroll? Amb els que no exterioritzen el seu malestar? Amb els que passen desapercebuts?

La relació amb els altres és una matèria més a aprendre. Molt necessària però que malauradament no sempre ensenyem. Creiem que ve de sèrie, innata en cada nen. Que ells sols trobaran la manera de fer amics, però no sempre és així i a vegades cal ajuda, pedagogia i potser intervenció també en això.

També podeu trobar-nos a www.sompares.com , Facebook, Twitter i Instagram.