Treballar amb infants té implícit treballar també amb els pares d'aquests menuts. Això és un fet inherent, inseparable i que ens suma una varietat de factors a tenir en compte. Sovint, parlant amb altres companys de professió, mestres o educadors hi ha una constant que ens inquieta i es repeteix que és el desconeixement dels propis fills. M'explico millor. Nens solidaris, respectuosos, atents, companys dels seus companys, amb ganes d'aprendre i escoltar, col·laboradors a l'escola semblen transformar-se amb éssers d'un altre planeta al travessar la porta de casa. Cridares, dictatorials, agressius, porucs, insegurs i malhumorats que descarreguen tota la seva frustració i ràbia a la llar. O a la inversa, nens encantadors a casa i bestioletes indomables a la classe. Perquè passa això? Pregunten molts pares.Perquè passa això? No m'ho puc creure, em parles d'una altra persona. El meu fill no és així. Ell no faria mai això que m'expliques, és incapaç. Si algú coneix el meu fill, sóc jo i no és veritat el que em dius. Un sentiment d'incredulitat envaeix la conversa. Com a pares sempre tenim una sensació de conèixer els nostres menuts com ningú. Com si tinguéssim un poder màgic que fa que només mirant ja sabéssim si han tingut un bon dia, si estan tristos o preocupats. I en gran part és cert. Els pares coneixem els nens perquè hi convivim, perquès'han creatvincles tan intensos que la comunicació no verbal val més que cap altra en moltes ocasions. Però tot i així, no tots ens comportem igual amb les diferents persones i entorns. Part de nosaltres s'adapta, es modifica i s'adequa a allò que em trobo davant. Nosaltres no som iguals a la feina que amb la nostra parella a casa, al metro anant a treballar o en un comiat de solter. Els nostres fills tampoc. I no vol dir, que siguin grans actors o que darrere hi hagi una voluntat conscient de fer la guitza. És simple adaptació. Potser hauríem de deixar enrere la incredulitat i centrar la nostra atenció a la reflexió. Què està passant perquè es comporti així? Com es deu sentir? Què hi puc fer jo? Com puc arribar a ajudar-lo? Observem abans d'actuar. Pensem i canviem coses. Tinc la convicció profunda que cap nen és dolent. Cap. Hi ha nens espantats, ferits, que se senten poc compresos o dolguts, que necessiten més abraçades i no saben com demanar-les, que volen jugar més però no tenen espai ni temps, que tenen por de ser el centre de les mirades, de fer el ridícul o de no tenir amics. De sentir-se sols, petits, invisibles... I totes aquestes pors i inseguretats els fan comportar-se com ho fan.
2 min
