“Vivir el Sexo. El hombre que aprendió a vibrar” és un llibre de Francesc Granja que de manera molt valenta i sincera, explica la transformació de la seva vida sexual i personal , després de tenir un accident de cotxe l’any 1994 que el va condicionar a viure en cadira de rodes des d’aleshores: “Em vaig quedar tetraplègic , sense la capacitat d’estimular un sol muscle des del pit fins als peus”, explica en iniciar el relat de la seva història. Des de la visió personalíssima de la seva experiència , el llibre ens obre la porta a tot un nou univers de la sexualitat, fet d’energia i emoció més enllà de la genitalitat . Per a poder explicar aquesta transformació, el Francesc ha trencat tabús i prejudicis antics des dels quals havia construït una visió peniscèntrica de la seva sexualitat, però sobretot ha fet un profund viatge al seu interior i ha despullat la seva ànima. Així ha pogut reescriure un guió que semblava immutable fins llavors i en fer-ho ha descobert un concepte superior de l’amor: “el que sí que m’atreveixo a deduir és que la metamorfosi de la meva sexualitat, més enllà de la tetraplègia, o potser gràcies a ella, ha passat inel.ludiblement per a la presa de consciència. Pel despertar energètic i emocional” ens diu. A banda de recomanar la lectura d’aquest llibre transformador que no deixa indiferent, el relat de Francesc Granja ens aporta reflexions per a les nostres particulars vivències sexuals des de les quals podem descobrir la influència que hi han exercit els nostres sistemes de valors i de creences , la majoria de vegades apreses en els entorns des dels quals hem crescut. Quan ens adonem del pes que hi han tingut , ens preguntem si tenim la sexualitat que volem, si és la que necessitem i sobretot des de quin model de referència l’estem construint. Jo no puc evitar preguntar-me per la sexualitat dels nostres joves: quins són els valors o creences i models de referència des d’on estan vivint les seves experiències sexuals? Fa temps que detectem una revifalla significativa de les actituds masclistes , de control i domini entre les parelles adolescents . També veiem, com tot l’entorn mediàtic que els envolta s’ha erotitzat de manera aclaparadora: crida molt l’atenció el tipus de publicitat predominant en la que la seducció i la incitació al sexe apareixen de manera constant. En aquesta publicitat , la noia és bàsicament un objecte de desig per als ulls d’un mascle que espera ser caçat. Aquestes imatges impregnen la realitat adolescent. Les aules adolescents també s’han erotitzat. Lluny de voler satanitzar el sexe entre adolescents, sí que em sembla que els models de referència actuals convoquen més cap a una sexualitat del gaudi immediat més que no pas cap a la descoberta entre dues persones que comparteixen una intimitat des del respecte més absolut per l’altre. Diria que de sexe en saben molt menys del que ens imaginem, fet que no vol dir que no el practiquin, al contrari: s’inicien força d’hora però hi arriben poc alfabetitzats. Què han après de la sexualitat? La seva fisiologia, alguns perills, el preservatiu en alguns casos i poca cosa més. I tot els empeny a practicar-lo: les seves hormones, els entorns d’amistats, les ganes de traspassar límits, un món erotitzat al seu voltant. Els parlem de sexe més enllà d’intentar protegir-los del perill, alguna vegada? Tinc la intuïció i gairebé la certesa que el coit i la penetració són les formes preeminents de la pràctica sexual jove. Els models que reben els condueixen cap aquí. No hauríem de trobar els moments i la manera de parlar obertament de la sexualitat en majúscules entre els nostres joves? La seva arribada al món del sexe seria més feliç si abans coneguessin l’alfabet que ofereixen els sentits humans per a descobrir-nos: tacte, petons, abraçades amb totes les sensacions associades que hi van relacionades. Infinitat de formes de compartir-se que no passen únicament per la penetració. Formes de descoberta de la sexualitat més properes a la satisfacció mútua i que van més enllà del gaudi físic. Potser es cremen etapes perquè hi ha el convenciment que l’únic sexe que val és el que acaba amb coit? No és fruit d’una concepció de domini més que de connexió, aquesta? Diria que els models de referència actuals són cecs al reconeixement de l’altre, d’algú que és mereixedor d’unes atencions i respecte i premia més la satisfacció immediata d’una pulsió física individual més que la satisfacció plural. M’agradaria molt estar equivocada en aquest terreny, però crec que ens hem de despullar de prejudicis i dels tabús que ens impedeixen parlar, compartir i reflexionar amb els nostres joves de la seva i de la nostra sexualitat. Rebre models més amorosos sempre contribuiran a definir una bona autoestima sexual i personal i de retruc a una millor salut relacional i social. Francesc Granja diu que el seu canvi de paradigma va esdevenir-se quan va passar “del veure al mirar, del sentir a l’escoltar, del menjar a l’assaborir, del tocar a l’acaronar, del sexe instintiu al sexe conscient. De l’ésser instintiu , a l’ésser emocional. Aquest és el repte, aquesta és la possibilitat.” Tot un model de referència que ens inspira a mirar-nos de nou, l’educació de la sexualitat.
4 min
