I Simposi contra el bullying: una mirada col.lectiva per erradicar-lo

Els passats dies 27 i 28 d’abril es va celebrar el I Simposi contra el bullying organitzat per la Fundació del FC Barcelona , el col.lectiu Fu i La Lolita Bosch, l'autèntica ànima d'aquest congrés que ens ha permès escoltar testimoniatges colpidors, especialment el dels pares de l’Alan. L'Alan va decidir treure’s la vida per no haver de suportar més l’assetjament a què era sotmès. La cloenda del simposi es va fer amb la lectura d’un manifest que duu el seu nom.

També hi hem estat altres persones en qualitat de professionals relacionats amb l’abordatge d’aquesta forma de violència que s’exerceix entre iguals. El testimoni de les víctimes i el coneixement que ens dóna conèixer-lo professionalment, ens permet afirmar que viure bullying, marca. Marca si n’ets la víctima. Marca si n’ets l’assetjador i tens consciència de ser-ne. El bullying pot tenir diferents graus d’intensitat i de durada en el temps, però sempre es caracteritza per la forta petja emocional que deixa als seus protagonistes. Amb el temps ens n’hem adonat que víctima i assetjador són la cara i la creu d’un mateix fenomen que es relaciona amb la invisibilitat i el reconeixement humans. M’explico:

La persona assetjada sent perillar la seva integritat, la seva identitat, la seva existència, perquè mentre és assetjada no pot establir amb normalitat els seus vincles. Això la fa dubtar de la seva vàlua personal, perd la confiança en ella mateixa i s’acaba culpabilitzant del que li passa. Pensa que alguna cosa no està fent bé i tendeix a buscar el reconeixement dels altres fent oferiments per damunt de les seves possibilitats, tot oblidant les seves pròpies necessitats.

L’agressor també busca ser vist pels altres . En aquest cas, dedueix que el reconeixement dins el grup l’obté exercint relacions abusives. És una deducció que no ve del no res. Sovint és fruit d’un autoconcepte molt baix o d’un model après d’establir relacions. Sense agredir se sent invisible, sent que no té lloc dins el grup, sent que no pot establir vincles. L’assetjament li confereix poder i estatus, en un sentit de pertinença mal entès.

Acabar amb el bullying va de reconèixer els altres com a legítims altres. Humberto Maturana diu que el futur de la humanitat no són els nens sinó els grans, perquè els nens i joves es van transformant amb nosaltres, amb els adults amb qui conviuen. Acabar amb el bullying va doncs també, de la implicació del món adult. Pares i mestres hem de fer prevenció i detecció de les situacions de bullying. I això ens demana sintonitzar a una mateixa freqüència d’ones encara que tinguem rols diferents.

L’abordatge de la situació ha de contemplar l’acompanyament i suport tant a la víctima com a l’assetjador. I la reparació vindrà a través de donar un nou reconeixement a uns i altres.

A la persona assetjada la reconeixem quan li mostrem que ens adonem del que li està passant i li fem costat. Quan sent que escoltem les seves necessitats i pot demanar què li cal. La víctima ha de tornar-se a convèncer que té un espai dins el seu sistema de relacions i que en tant que persona de valor hi té dret a existir i a ser vista.

A l’assetjador li cal un reconeixement en forma de límits. Des de les normes i els límits aprenem el sentit de pertinença i fem propis els valors que hi van associats. Aquests límits permeten redirigir la força dels assetjadors cap noves formes d’actuar. Han de comprovar que és millor l’experiència de la gratitud i l’empatia que la de l’abús. Han d’experimentar que poden ser útils als altres a través dels seus actes. Que això els donarà una nova visibilitat dins el grup. Els caldrà adonar-se però, de l’error comès. Aquest és un pas difícil perquè el sentiment de vergonya intern és gran. Una vergonya que necessita el perdó de les víctimes i d’ell mateix.

En aquests processos de reparació ens cal assumir que el conflicte és inherent a la nostra condició humana. Però li podem donar un sentit diferent. El conflicte posa en evidència les nostres pors, el que temem perdre però alhora pot fer-nos avançar des del que tenim en comú i des del compromís a fer d’allò comú, unes acció de futur diferents:

Les escoles hem de ser capaces de desenvolupar millores en les nostres competències relacionals per tal de prevenir el conflicte i si es dóna fer-li front. Mai silenciar-lo, mai amagar-lo. Invisibilitzar-lo és fer doble el mal de la víctima.Les famílies hem d’estar al cas dels signes que ens poden traslladar el patiment dels fills si és el cas. Establir una relació de confiança amb el centre per treballar en la mateixa direcció.

Però sobretot cal la societat plegada. La societat ha d’emetre signes clars de rebuig als models de relació d’abús i domini que tot sovint veiem en determinats mitjans de comunicació i espais públics dels quals aprenen els nois i noies. Entre tots hem de fer autocrítica i capgirar les actuacions que reforcen les conductes agressores i debiliten les víctimes. Totes elles ens han dit que hi ha vida, sovint més forta, sovint més valenta, sovint més solidària, quan s’acaba el bullying. Però el nostre objectiu hauria de ser erradicar-lo.