Amb confiança.. però signeu.

Als homes de negocis de la vella escola no els demanis res per escrit, una encaixada de mà i una mirada als ulls val més que qualsevol gargot sobre blanc. S'entén com a un codi d'honor entre iguals, de tu a tu. Entenc que la relació entre pares i mestres també ha de regir-se en un codi d'honor de tu a tu: ens hem assegut, hem estat parlant i hem arribat a uns acords, ens hem aixecat, hem encaixat les mans i ens hem acomiadat. No hi ha negoci pel mig, cap compravenda i l'únic intercanvi és d'impressions, ambdós juguem al mateix equip però juguem en posicions diferents i la nostra forma d'actuar té una manera de fer (que dirien els pares) i una metodologia (que dirien els mestres) diferent. Sembla fàcil, oi? i si a sobre hi afegim les agendes per fer seguiments de la tàctica a seguir i els altres membres de l'equip disposats a donar un cop de mà les possibilitats d'aconseguir passar eliminatòries creixen com l'escuma.

Malauradament, avui a l'escola, es donen situacions incòmodes quan després d'una reunió de pares el tutor els ha de demanar que signin en un paper la conformitat dels temes tractats. I les coses van cap a aquest camí, inexorablement. Són recomanacions que vénen "de dalt" i es poden entendre després de molts casos en els que els pares han denunciat els mestres i el "judici" queda estancat en el "és la seva paraula contra la meva". Que les coses hagin arribat a aquest punt en algunes escoles és una mostra més de les complicacions afegides a la complexa feina dels mestres.