L'apunt docent

Jordi Roca i Font

NI flors ni violes

Regust agredolç acabant el curs

La missiva

El dia abans d'acabar el curs vaig enviar un e-mail personalitzat al compte corporatiu de centre de cadascun dels vint-i-un alumnes que he tutoritzat els darrers dos anys. L'escrit començava així:

Després de dos cursos compartint moments amb vosaltres he tingut ganes d’escriure’t un missatge que és només per a tu i que depèn de tu si el vols mostrar a algú més o desitges que quedi entre nosaltres.

 

D’entrada vull donar-te les gràcies per haver-me aguantat tant de temps i haver-ho fet amb respecte.

I acabava així:

Et desitjo molta sort en la nova etapa i vull que sàpigues que ha estat un plaer haver estat el teu tutor.

Les Pinediques sempre serà la teva escola, espero seguir-te veient més endavant.

Salut i Rock'n'roll

Inestable_ Zoom

Inestable_ / JRoca

Entre mig hi havia una mescla de records, secrets com ara xerrades que havíem tingut, consells, ànims i "floretes" sobre la seva manera de ser. Pel contingut dubto que ho comparteixin gaire. Quan estableixes una relació de confiança n'hi ha que m'expliquen coses que no saben ni els seus millors amics o de vegades ni els familiars.

Penso que n'hi ha que potser no llegiran mai el correu perquè a finals de l'estiu aquest deixarà de ser operatiu, els donem un temps perquè puguin passar els seus e-mails i documents del Drive a altres plataformes, però com que tenia ganes d'escriure-ho ja només per això haurà valgut la pena.

A hores d'ara m'han contestat alguns. La intenció no era que ho fessin, no els ho vaig pas demanar.

Al llarg de dos cursos acabes coneixent molt bé el tutor: la meva manera de parlar, de moure'm, de dir les coses, les meves manies, el meu humor i també les meves debilitats: han patit els meus nervis i crits quan les coses no anaven bé i l'ombra del burnout m'assetjava i han acceptat les meves disculpes quan he ficat la pota sent injust o no tenint en compte alguna cosa que per ells era important i a mi semblava superficial.

Una nena m'ha contestat donant-me ànims i dient-me que si la necessitava podria comptar amb ella anant-la a visitar a l'institut i que m'ajudaria si calia. Una llagrimeta em queia galtes avall llegint-ho.

Ni flors ni violes

Sóc un actor nefast. No han colat les bones cares que m'autoexigia cada dia, han captat que he acabat molt cansat i molt decebut per moltes -massa- coses. Ser mestre tutor cada dia és més difícil i cada vegada hi ha més variables que no es poden dominar. No arribo a tot, he donat el màxim però ni així he arribat a tot. L'equilibri a la corda entre el bonrotllisme i l'autoritat quan hi ha fortes ventades a banda i banda. El fer més preguntes del compte quan un antic company d'escola et diu que s'ha passat a l'educació d'adults i n'està encantat. La falta de forces. Aquella afonia recurrent.

Si jo em sento així treballant en una escola fantàstica, en un poble genial, sent funcionari i amb només 21 alumnes com es deuen sentir els docents amb condicions laborals nefastes i en escoles, barris o pobles amb tots els elements en contra? Teniu la meva comprensió i suport.