La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Tot esperant fer abraçades

Tot esperant fer abraçades Zoom

Tot esperant fer abraçades / Victòria Cardona

Esperant fer Abraçades Zoom

Esperant fer Abraçades / Victòria Cardona

Tot esperant fer abraçades

No ploris per haver perdut el sol, perquè les llàgrimes no et deixarien veure les estrelles.

Rabindranath Tagore

Potser perquè ja no estem confinats avui us escric del que tots hem viscut procurant que la tristesa no m’envaeixi tot i que el meu tarannà a l’inici del post tan alegre com sempre. Tot i això sempre haig de deixar pas a l’esperança sinó quedaríem atrapats per la tristesa i per tant immobilitzats i jo no vull això. Desprès del drama del coronavirus n’hem tret algun aprenentatge.

Si bé estar confinats volia dir que no estàvem contagiats pel coronavirus, als grans ens preocupava rebre la constant noticia als mitjans de comunicació que érem persones vulnerables. A les UCIS dels hospitals estaven tan col·lapsades que no hi cabien els vellets i - apart d’això - les imatges de la televisió posaven la pell de gallina: malalts esperant hores a les sales d’urgència: els més privilegiats asseguts en cadires però d’altres estirats per terra i cada dia augmentant la xifra de morts per la Covid-19. I, és ben clar que darrera de cada xifra hi ha la persona i tota una família que plora.

El més trist per mi va ser que vaig perdre tres bones amigues i el dolor va impregnar els meus dies. No podia anar a donar una abraçada als fills d’elles, aquella abraçada que diu més que mil paraules i que ajuda a començar a fer el dol a familiars i a amics. No ploro quasi mai.

Sóc d’una generació que ens feien empassar les llàgrimes però - amb tantes pèrdues i el mal que feia el virus a geriàtrics, personal sanitari, metges, joves i adults - vaig plorar molt i plorant demanava ajuda a Déu per tots els que patien més que jo perquè ho vivien més d’aprop.

També em sabia molt greu pensar en criatures confinades de famílies conegudes per mi del Raval de Barcelona que havien de sobreviure amb molts pocs metres quadrats de pis sense poder sortir a airejar-se!

Heu de comprendre que si he escrit aquests sentiments és perquè sóc àvia i s’ha dit tant dels avis que som persones de risc que espantava una mica. Més espantada vaig quedar quan el confinament s’anava allargant i tots els fills i néts ens recomanaven al meu marit i a mi: “Cuideu-vos, cuideu-vos”. Podeu també comprendre que ha estat molt dur no poder veure als nostres. Jo almenys els meus fora del territori i a l’estranger i encara no n’he vist “directament” a cap ni donar petons i abraçades tan recomanats per pal·liar el dolor.

Estic esperant l’abraçada amb molta il·lusió. A veure si podem entrar a la fase que permeti fer-la. A veure qui podrà fer vacances i qui podrà viatjar i entrar tranquil a veure pares i avis… més paciència!

Bé! No tot van ser tristeses. Tot d’una van començar a sortir com bolets iniciatives solidàries per fer uniformes de protecció i mascaretes, recollida d’aliments pels que s’havien quedat a l’atur, mails de companyia pels malalts d’hospitals i infermeres maques que agafaven el seu mòbil perquè el contagiat pogués veure un familiar que l’estimava. Mentrestant molts pares van resistir estoicament a casa fent de pares, de mestres o d’animadors tot preparant el dinar i sopar i fent tele treball.

També va ser un moment màgic les 8h. del vespre quan tots sortíem a les finestres a aplaudir. Es va crear un punt de comunitat bonic amb els veïns que sembla que pot allargar-se ja per sempre.

Em sembla que apart de la solidaritat i la cooperació de molts el que hem après tots és a no saber-nos tan savis

.

Un virus petit ens ha fet reconèixer que no som omnipotents, que hem d’escoltar més les opinions dels altres, valorar tot el que tenim de bo que és l’afecte que podem donar i rebre als nostres i conservar els amics que consuelen sempre.

No perdem l’esperança i vivim al dia sense deixar-nos emportar per la por que provoca l’incertesa. Aquesta flexibilitat i adaptació també l’hem ben après.