Criatures 10/08/2011

La confiança, es guanya..?

3 min

LA CONFIANÇA, ES GUANYA..? (Tot el contingut d'aquest blog es presenta a Premis blogs 2011 de Stic.cat. Si usagradal'he d'entrar a votar a www.stic.cat ... SÍ, ES GUANYA AMB UN BON GEST I FONAMENTALMENT AMB UN SOMRIURE. Per crear un clima de confiança el primer fer un somriure. Podrem desentonar al carrer, alguna vegada, ja que sempre hi ha alguna persona que ens pot resultar inquietant... tot ho veu negre! Li somriem, l’escoltem, la comprenem, l’animem i ens tindrà sempre que ens necessiti però... desprès seguirem el nostre camí. Probablement té molts més motius que nosaltres per no estar alegre. Sé d’una persona que un dia que va parlar amb mal to, es va fer una foto amb el mòbil i quan anava a enfadar-se es mirava la fotografia; quedava tan esgarrifat que canviava immediatament, s’havia de dominar i desprès afluixar la veu parlant amb un somriure. La confiança dins l’espai familiar és el resultat de ser persones flexibles, la rigidesa és mala companyia per construir un ambient de benestar. Els pares som rígids quan per manca de temps, per estar cansats o per estar capficats en mil problemes, no sabem escoltar el que ens diuen els fills, no calcem les mateixes sabates (tant si són del trenta com del quaranta) i no ens interessem pel que els preocupa. A vegades amb un “fes el que t’he dit i no em donis la llauna”, no escoltem les raons que tenen per dur-nos la contraria, raons que s’han de saber, sobre tot, si el fill calça el quaranta. Alhora els pares, siguem discrets. No ens contagiarem dels programes de la televisió que en diuen del cor, que per cert de cor sembla que en tenen ben poc? Sabem d’alguns fills que s’entristeixen si els seus pares, o bé per vanagloriar-se o bé per queixar-se, expliquen les confidències que els han fet. Ja es veu que aquest seria un defecte que influiria en la confiança que ens haurien atorgat, no es poden ventilar ni airejar les seves emocions. Per estar ben comunicats no caldrà sempre establir diàlegs. Els missatges els podem donar o rebre amb el llenguatge no verbal: una encaixada de mans, un toc a l’espatlla, una abraçada, una mirada expressiva de comprensió o de complicitat, escoltar música o llegir al costat l’un de l’altre o alguna mena de silencis; lògicament, aquests són silencis que no tenen res a veure amb els de persones que només van a la seva. El llenguatge dels sentiments -us dóno sovint aquest exemple- es viu amb el gest, amb la mirada o amb una frase de dues paraules. Això es desprèn d’una joia de llibre de Philippe Claudel: “La néta del senyor Linh”, una història al·legòrica de dues persones que no tenen la mateixa llengua, ara bé, entenen la música de les paraules, del gest i de la solidaritat: “... Ara, tant bon punt es lleva, l’home gran espera el moment en que es reunirà amb el seu amic. Dins el cap diu “el seu amic”, perquè realment és el que és. L’home gras s’ha convertit en el seu amic, encara que no parli la seva llengua, encara que no l’entengui, encara que les úniques paraules que facin servir siguin “bon dia”. Això no té importància. D’altra banda, l’home gras també coneix una sola paraula en la llengua del senyor Linh, i és la mateixa paraula. Gràciès al senyor Bark, el nou país té un rostre, una manera de caminar, un pes, un cansament i un somriure, i també un perfum ...” No cal donar claus, receptes ni frases fetes als pares per saber demostrar l’amor als fills. Ens enutjaria força, per exemple, que algú ens aconsellés el que hem de dir quan ens hem enamorat. Amb naturalitat i espontaneïtat escoltarem el nostre cor i així ho manifestarem i ho expressarem al cònjuge i als fills. El to de veu indica el nostre estat d’ànim i és creador d’una determinada atmosfera a la llar; no és indiferent, per tant, parlar amb un to o un altre. Hi ha pares o mares que utilitzen un to de veu que altera als seus fills. D’altres, en canvi, amanseixen als més rebels.

stats