La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Un bon record

Per començar amb bon peu

Un bon record: aniversari premi d'aquest blog per Stic.cat Zoom

Un bon record: aniversari premi d'aquest blog per Stic.cat / Stic,cat

Premis blogs Stic.cat 2011 per "La convivència, un trencaclosques" Zoom

Premis blogs Stic.cat 2011 per "La convivència, un trencaclosques" / Stic.cat

Un bon record

Per començar amb bon peu

“La nostra major glòria no consisteix en no haver caigut mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiem”.

d’Oliver Goldsmith, autor d’El vicari de Vackelfield:

 

Tornem a la periodicitat d’entrades al bloc de “La convivència, un trencaclosques” amb energia renovada. Fills grans i néts han passat dies amb nosaltres aquest estiu i hem gaudit de bones estones, gràcies a Déu.

Si a l’últim post us comentava la importància de dedicar les vacances als nostres fills amb aquella intensitat oportuna i comunicadora que tot ho fa agradable, avui amb el temps d’estiu més llunyà i - tots incorporats a la feina o a l’escola (excepte aquell nadó que encara gaudeix de l’estada a casa amb el pare o amb la mare) - és moment d’ordre, de crear hàbits, de donar encàrrecs per tots participar de la llar i de seguir amb bona sintonia tots plegats.

Ja m’heu llegit moltes vegades que sóc amiga de la flexibilitat i enemiga de la rigidesa perquè l’ordre de casa no serà mai ni el d’un museu, ni el d’un cementiri. On hi tenim vida hi tenim també moviment, diversitat de personalitats o algun ensurt familiar que ens fa canviar tots els horaris perquè donem prioritat a aquell avi que ens necessita o a aquella malaltia inesperada que destarota tots els plans súper ben estudiats.

O sigui el nostre ordre és un ordre adaptable a circumstàncies diferents, no solament per les etapes de creixement dels fills sinó pel moviment que té la vida mateixa, que és dinàmica i mai estàtica.

Nosaltres ens adaptem perquè tenim la capacitat per fer-ho i prenem la decisió encertada a l’hora de prioritzar ja que ho hem pensat bé i si ens equivoquem, rectifiquem i tornem a començar amb aquella senzillesa que fa demanar perdó si em enutjat a algú per error comès i… endavant..!

Destaquem que mai estem sols si ens deixem ajudar i que l’escola és aquell braç que s’allarga i convida també als pares de família, a participar en activitats mitjançant les associacions de pares d’alumnes i ofereix les tutories, on s’hi trobarà l’aliat eficaç que canalitzarà les preocupacions o inquietuds que tinguem per animar els nostre fills a millorar.

Em refereixo als mestres de l’escola especialment. De moment deixem descansar una mica als avis que em sembla que la majoria ja han fet molt i més per molts pares en temps de vacances i en canvi tenim moltes hores als fills al “cole” i ens poden orientar molt de la seva manera de ser per tractar-los a casa tan bé com es mereixen.

O sigui cadascú segons l’aire que tingui la seva família es recolzarà en l’escola i s’adaptarà amb flexibilitat i bon humor a circumstàncies diverses.

Ai.... m’oblidava del meu bon record ..!:

L’1 d’octubre de l’any 2011 aquest log - amb els dels altres companys (d’altres matèries) que il·lustra aquesta reflexió – fou “Premi Stic.cat”: “Categoria d’Educació professional”. Tempus fugit però és cert que jo segueixo amb la mateixa il·lusió per l’orientació familiar pràctica i amb el mateix desig de millorar la convivència familiar perquè amb les pròpies limitacions i pròpies qualitats aconseguim un clima de confiança total amb els fills que ajudi a tots a la millora personal i a viure amb estima el dia a dia de la nostra vida i siguem estimats.

Moltes gràcies per llegir-me i bona tardor!