Dues pautes per viure l'assertivitat

Dues pautes per viure l’assertivitat:

"Enfadar-se és fàcil, però enfadar-se amb la persona adequada, en el moment oportú, amb el propósit just i de la forma correcta, això ja no és tan fàcil". Aristòtil De l’assertivitat, la capacitat que tenim d’afirmar els propis pensaments o idees davant dels altres de forma adequada sense menystenir-los però, també, sense deixar-nos aclaparar o intimidar, jo en dic coherència tot i que la paraula assertivitat l’emprarem. Coherència que ve de cohesió, una cohesió que ens ajuda a dir Si quan ho hem de dir i No quan no estem d’acord amb el que es proposa si tenim la seguretat que no està conforme amb els nostres principis. L’assertivitat indica la confiança en un mateix i tanmateix respecte vers les idees dels altres. La coherència indica ser i actuar de la mateixa forma que pensem. Això vol dir tenir uns criteris, uns principis que els fills i els amics volen trobar sense que mai notin ni el més lleu registre d’imposició perquè la persona coherent no es vanagloria del que pensa ni es creu sempre que tothom hagi de ser com ell, estima la diversitat. Penso en dues formes pràctiques de dur a terme l’assertivitat que ens serviran per secundar la frase d'Aristòtil que encapçala aquest post: 1.- El respecte La primera forma pràctica de viure el respecte està relacionada amb la comunicació i que sempre la necessitem per viure l’amistat i per conviure bé amb els altres. Si som comunicadors assertius ho farem amb respecte pel pluralisme d’idees dels altres; només caldrà afegir-hi – quan sigui necessari - saber defensar amb decisió la nostra opinió diferent però tenint en compte de no ser manipuladors ni deixar-se manipular. Cal respectar, doncs, els límits dels altres intentant aprendre de les seves opinions, tot i que en un principi siguin oposades a les nostres. Alhora hem de ser capaços de defensar-nos davant intents d’invasió que ens puguin fer els altres. 2.- Saber dir No La segona forma estaria relacionada amb saber dir “no” quan haguem de dir que no. I, encara que sembla fàcil, per a moltes persones és molt complicat i pot ser causa de patiment. Dir no a un adolescent que ens reclama un vídeo de violència, per exemple, ens pot costar perquè, segons ell, és l’únic de la classe que no el té. Dir “no” a algú amb una categoria professional més elevada que la nostra quan ens demana un “extra” que pot perjudicar la nostra vida de família, un excés que no entra en les nostres competències, o una corrupció, també ens pot costar no només un esforç sinó avui, també, la feina. I dir un “no” perquè, reconeixent les nostres limitacions, no sabem fer-ho ens costa perquè ens hem de posar l’amor propi a la butxaca. O marcar límits als més petits - com ho il.lustra la fotografia, en la que estic donant una xerrada sobre aquest tema educatiu - també es necessari. En algunes ocasions, per exemple, ens dirà el nostre fill: “ no vull jugar a això, vull un altre joc” i recordant que és la seva iniciativa i té tot el dret de triar caldrà ser respectuosos amb el que prefereix. El joc, l’esport, les activitats extraescolars i, naturalment els amics, hauran de ser lliurement triats. Però hi ha alguns pares que no han triomfat en algun esport, per exemple, i forcen els fills a llargues hores d’entrenament que els esgoten, sense fer-los-hi cap bé. Aquesta projecció la poden fer també quan forcen a estudiar per una professió que ells no han pogut i els hi sembla que l’han de fer els fills. Apart de saber dir No s’ha de respectar la llibertat dels fills a que diguin no també. Bon diumenge, aviat Nadal!!!