La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Avis del segle XXI

Zoom

Avis del segle XXI

“El lideratge és una oportunitat de servir, no de lluir-se”.

J. Walters:

Davant de l’afecte que contínuament reben els avis dels néts us deixo punts de reflexió:

1.- Esforçar-nos per no donar consells i ser prudents – tot i que és difícil tasca - no ens ha costat gaire esforç a un bon grup d’avis de la nostra generació I, ponderar, amb un silenci actiu dins del cor, els fets viscuts, tampoc.

A mitjans del segle passat es vivia d’una altra manera i és normal que aprofitem els missatges convenients i bonics que varem rebre dels progenitors – que van ser molts - i procurarem evitar els que ens van ser més incòmodes; és la llei del pèndul. Tot i això, haurem de pensar moltes vegades com aconseguirem ser més discrets; tot i l’experiència rebuda de vegades ens neix una espontaneïtat que pot donar-nos un ensurt i donar-lo als fills i néts. Seguirem recordant el que ens deien els nostres avantpassats: “abans de parlar compta fins a100”. Sempre encertarem si arribem a la conclusió que el que queda no són els sermons, ni les recomanacions, sinó el que es veu, o sigui el testimoni que s’ha sabut donar.

M’adono que sempre que m’han demanat i em demanen als mitjans de comunicació que els parli d’una bona comunicació entre avis, pares i néts i, arrel del meu títol “Som avis”,quan hi hael telèfon obert a oients ho fan una colla de néts i nétes agraïts als avis. (Aprofito per recordar-vos que dilluns,20 a la 1h. del migdia anirem un grupet a la taula que ha organitzat el programa de “El Mirall” de Catalunya Ràdio per seguir parlant de les relacions d’avis i néts ja que en l’anterior programa ens va faltar temps i que podeu telefonar-hi).

Tot plegat em recorda que aquest tarannà d’estar fent d’avis sense donar consells ha donat bon resultat.

2.- També resulta que els avis som moltes vegades els que eixuguem llàgrimes doncs, si alguna temporada els fills o un néts tenen algun conflicte personal, és un consol per ells saber que nosaltres, els avis, també tenim preocupacions. Per l'experiència els sabem acompanyar sense fer escarafalls, és el que els atrau. Ens hem fixat que antipàtica resulta la persona que creu que tot ho fa bé no només a la llar sinó al treball i en les relacions socials? Què poc atrau! Doncs resulta que els avis hem de ser atractius pels fills i nétsi, ho som, com més a punt estiguem de fer costat.

2.- Què fa que tinguem tan bona disponibilitat? Resposta senzill que els estimem molt. Quan anem a casa del fill o filla és per arremangar-nos i fer el que calgui, normalment de mainaders dels nostres néts. En arribar a casa seva ja hi trobem el pare o la mare amb cara d’accelerats que ens esperen per aprofitar que hem arribat. Han d’anar al mercat, al metge, a la farmàcia o a fer companyia a la nostra consogra que acaba de ser operada. El més petit plora –és obligatori plorar quan els pares surten de casa–, i els avis patint.

3.- Tot plegat, patint i amb l'esperit de servei del líder (com ens recorda la frase que encapçala aquesta reflexió)reconeixem que vivim pels néts. Ells troben en els avis aquella complicitat, comprensió i aquell passar peralt canvis d’humor a l’etapa adolescent que no obliden mai i ho agraeixen com jo he verificat als mitjans i amb noies i noies adolescents que tracto a les escoles.

Recordem doncs: Siguem avis discrets, afectuosos, comprensius i disponibles. Els néts ens recordaran sempre amb agraïment i molt bon cap de setmana - pont a tots avis, pares i néts que em seguiu!