Criatures 05/12/2009

Gallines!

3 min

Avui tiro de les gallines, que són una aposta sempre guanyadora. Tenia grans projectes per fer amb els nens, que volia compartir amb tothom al blog, però com passa sovint els dissabtes d’aquests mesos freds, de tardes curtes, i sobretot si tens gent a dinar a casa, el dia s’ha escolat com sorra entre els dits...

Ja de petit havia somiat sempre tenir gallines. En major o menor mesura, tots tenim records infantils inesborrables lligats a aquest aviram. Remenant pollets grocs, suaus i adorables –sempre he sentit explicar que ma germana gran, quan era petita, en va matar un de tant apretar-lo, de deliri, i amb el temps he descobert que aquest és un drama que ha passat a les millors famílies, i també a les pitjors, a totes, vaja-. Perseguint gallines histèriques dins un galliner o a l’era d’alguna casa de pagès –parent, amic o conegut, en les nostres infanteses no s’havia inventat el turisme rural, encara-. Veient-les engabiades als mercats, sobretot quan s’acostava el Nadal –una imatge que s’ha fet cada cop més rara, i que ara vincularíem més a països “poc avançats”-, amb aquella mirada angoixada, de tu a tu, perquè quan ets petit tot ho veus des de molt més avall, més arran de terra, inclosos els pollastres dels mercats (és un tema que sovint ens passa desapercebut, quan ja som grans, el fet que els nens ho veuen tot des d’un metre més avall que nosaltres... el món ha de ser molt diferent, més terrenal, percebut des d’allà baix). Jo, entre molts d’altres records gallinacis, en tinc un gairebé esotèric, d’uns amics més grans que jo –de poc més de deu o onze anys, no us penseu-, que les hipnotitzaven no sé de quina manera, i es quedaven com paralitzades... Ara que ho penso un dia ho he de provar amb les meves, ja us explicaré. Ara bé, jo de petit al camp hi anava només durant les vacances i els caps de setmana –això sí, tots-, i ja se sap que els animals requereixen atenció diària. O sigui que d’aviram, res de res. Però després d’una duríssima infantesa de frustració per no poder posseïr gallines, i d’una adolescència i joventut més sanes, amb més pardals al cap que no pas gallines, de seguida que vam venir a viure al camp vaig poder exorcitzar un dels meus dimonis infantils i vam muntar un galliner al pati de casa. Un galliner i una colla de gallines que en aquests tres anys han evolucionat molt, han donat molt de sí. Des de gallines menorquines vingudes de l’illa en avió, en format ou, i nascudes aquí sota una lloca de casa, fins a galls cantaires de matinada que han hagut de pagar amb la vida el seu insoportable quiquiriquí intempestiu. Des de gallines desaparegudes durant dos mesos i reaparegudes en un estat lamentable, com si tornessin de la guerra, fins a d’altres que han visitat l’escola dels nostres nens com a ambaixadores de la gallinitat. Unes gallines que no deixen mai els nens indiferents, ni els que ens visiten ni els nostres, que les veuen cada dia. I avui, també, abans no es fes massa fosc, hem sortit una estona a donar-los les restes del nostre dinar i hem compartit una estona amb elles. Aquí les teniu.

stats