Molt cuca, i de llum!

Vet aquí un dels guanys –que no danys- colaterals positius de no desherbar amb verins, sinó manualment, i amorosa. Mèrit no pas meu: tot de l’àvia. De ma mare, sí, que té l’esma de treure el gram que creix entre els lliris de grapat en grapat, fent una genuflexió quasi reverencial, ella que és devota del jardinatge. Amb els guants protegint-li els dits i un coixinet sota els genolls, no té mandra de fer aquesta neteja amb precisió quasi quirúrgica, a una velocitat de vertigen –per lenta-, de poc més de dos metres quadrats per hora. La veig i em ve una mandra que em fa pensar si no seré jo més vell que ella! I tot darrera, el seu nét – el meu fill-, que s’hi atansa bàsicament per tafanejar, més que amb cap ànim d’ajudar-la. Com els gavians i els esplugabous que segueixen els tractors, qui sap si en sortirà alguna cosa del remenament de l’àvia. Un escarabat, un caragol, una muda de serp, una reineta, una marieta o una cuca qualsevol. I vet-la aquí, la cuca! I no pas una qualsevol, una cuca de llum! Encara que sigui a la llum del Sol, és sens dubte una troballa brillant. Tot i que a la llum del dia, sense el glamour de la seva bioluminescència d’un groc verdós, la veritat és que aquestes bestioles són poc sexis: els mascles són com una mena de petit escarabat volador de color terra, i les femelles són aquesta mena de “cosa” articulada que hem trobat.

Costa moltíssim veure cuques de llum, avui dia. Reben per tot arreu: la nostra llum artificial –sovint excessiva i innecessària- és una competència insuperable que fa que mascles i femelles no es trobin per aparellar-se. I la proliferació de pesticides –també abusiva, massa sovint-, les enverina a elles i al seu hàbitat. Per això trobar-ne una ha de ser motiu de doble joia: senyal que al lloc on som els verins no ho han arrasat tot, encara, i que l’arrogant lluminària humana no s'ha imposat i no ha eclipsat la humil espurna de les cuques de llum. Mèrit, en aquest cas, dels mètodes de jardinatge de l’àvia, i de la seva sana creuada contra els llums superflus que fills i néts menys estalviadors potser deixaríem encesos.