Fantàstic embús de diumenge tarda

Una imatge de mil ovelles –o cent cabres- val més que mil paraules. Ja ho veieu: aquesta tarda, anant a fer un encàrrec, ens hem topat amb aquest ramat ocupant impunement la carretera. Quina delícia, i quina sort. I la mainada, treient el cap per la finestra, xalant: no ens en cansem mai. Quin privilegi, viure en un racó de món on aquest és l’embús més gran que podem trobar. I encara que no hi visquéssim: que bé, que existeixin encara, aquests embussos, al país. Ramats que surten, que pasturen, que ocupen l’espai públic on circular normalment amb cotxe no és, necessàriament, la prioritat per a tothom.

Bestiar que pastura, que aprofita tanta energia verda que el còctel de sol i fotosíntesi ens regala i que fa de bon aprofitar, enlloc d’esdevenir “brutícia”, “malesa”, combustible. Ramats que mantenen els boscos, les vores i els marges nets –de debó: ni morts a base de verí, d’herbicida, ni arrasats a cop de desbrossada sense mesura-, de forma constant i realment sostenible. I pastors que els menen, també: gent amb una feina important, més o menys rudes, savis, bons o dolents, gent normal que fa una feina cada cop més excepcional. No és només que sigui una visió deliciosa, d’un bucolisme quasi infantil. No és només memòria de la Heidi, o d’un camp vist amb visió romàntica, amb ulls rurbans. No és només que poguem mirar al retrovisor i veure encara en directe un passat mil·lenari. És, també, i sobretot, una cosa molt seriosa: que els ramats i els pastors segueixin formant part del batec d’un paisatge realment viu.

stats