Les galetes La una del migdia. Venen de la mà, ella enriolada, i la petita, que amb to responsable i seriós, em diu: -estava menjant galetes, un altre cop. No puc evitar somriure i la menuda em renya. -ja pots riure, ja, ara no dinarà. Ella segueix li el joc -ai, m'havia d'enxampar!- rondina mentre s'espolsa les engrunes i, seu a prop del foc, sense donar-hi més importància. El plat se li fa gran a cada cullerada i els meus se la miren de reüll sabent que tornaré a perdonar-li. Un cop més, deixaré que escampi el menjar com qui pinta un paisatge i després li regalaré un cafè amb neules i un...

La fàbrica de records -mamaaaaa, aquesta nena torna a fer coses rares- crida el segon de la camada- agafa les coses i les toca i les olora amb els ulls tancats. -deu estar jugant, deixa-la ser. Se la veu absent, connectada amb ella mateixa i amb tot allò que toca. Me la miro, ha despertat la meva curiositat. -què fas bonica?- li pregunto en veu baixa, per no trencar-li massa l'aire. -una fàbrica de records. -i on la fas? -a dins meu mama, per quan vinguin dies que em costi ser feliç. -creus que m'ho pots explicar això?. -és fàcil, a vegades els nens em fan enfadar molt i em costa tornar a...

Bufa Faig molts viatges en cotxe. Petits i mitjans trajectes, que a la més menuda, la cansen en desmesura. Des de ben petita li vaig anar introduint jocs, petites distraccions, per fer més portable l'estona, a totes dues. -bufa- li deia cada vegada que el semàfor estava a punt de posar-se verd, i ella bufava com si no hi hagués demà, recordo veure-la pel retrovisor, prement els punys, tancant els ulls, i omplint-se les galtes d'aire per treure'l amb totes les seves forces. I el semàfor es posava verd, com per art de màgia.  Reconec que l'encanteri ens tenia el cor robat a totes dues,...

Laika A casa, els macarrons, ens donen per filosofar. Ja sé que sona estrany, però va així, és posar-me a fer el sofregit i començar les dissertacions familiars. -mama, tu saps qui era la Laika? - em diu la més menuda amb cara seriosa i abraçada al gos.No hi poso massa atenció i responc, gairebé per inèrcia, amb un sí sec. No diu res i la ceba ja rosseja. Me la miro. Té els ulls negats i la mirada perduda. El pelut no es mou del seu costat. -a tu et sembla bé? - em diu sense mirar-me. -el què? -això de la Laika. -quan dius "això" exactament què vols dir? - li etzibo. -doncs que enviin un...

El fill únic És d'obligada prescripció tenir una estona única per a cada u. -m'hi podria acostumar fàcilment- em diu mentre em regala un enorme somriure que omple tot el retrovisor. - t'avorriries- li somric, però insisteix -segur que no, no em barallaria amb ningú, tindria una habitació per mi sol, miraria a la tv el que jo volgués, em dutxaria sempre el primer, menjaria el iogurt que més m'agrada perquè no me l'agafarien i no hauria de compartir cap joguina. Es fa silenci. La meva mirada busca la seva que segueix fixe en el mirall, no somriu, està pensatiu, segurament allargant la llista...

La màgia del ferro El pare era el ferrer del poble. Era una mica com a l'antiga gàl·lia d'Astèrix, tothom que tenia un problema, venia al taller, tenia un do per modelar el ferro. L'avi ja havia estat ferrer de cavalls, burros i ases i el pare, per sobreviure just en l'època que els cavalls ja no servien pel camp i els rics encara no els muntaven, feia baranes, portals, i coses varies. El coneixia tothom al pare, i tothom ens coneixia a tots nosaltres. Érem de cal ferrer, fills de l'home del carrer de colom, una casa plena de nens, gossos i altres animals. Aquell any, per Reis, em vaig...

A cau d'orella -mama, aquesta nena parla sola- em diu el segon de la camada - hauràs de fer alguna cosa- sentencia. La més menuda viu de rebot dels altres. Dorm adossada en una habitació que més aviat sembla una pastera i habita pels racons que els altres, creient-se senyors de tot, li cedeixen. I si, de vegades parla sola però no em preocupa massa, potser perquè jo també ho faig. La veig d'esquena, asseguda sota l'arbre ple de llums que ara mateix corona el menjador de casa. Xiuxiueja alguna cosa que no aconsegueixo comprendre, al seu costat, una pila d'amiguets d'aquests que t'omplen...

Connectats Anar en cotxe tota la família és una altra de les aventures que mai saps com resultarà. Ell ho té clar, la pràctica et fa expert i, sense dir res posa música. Jo me'l miro, la cançó escollida em sembla terrible i em somriu, sap que els hi agradarà a tots - és per connectar amb ells - diu amb coneixement de causa i comencen a cantar a l'uníson i jo em conformo si la pau és tan simple. I arriba la segona cançó i tot són cridòries, la cosa canvia en funció de la playlist, si és la seva o és la nostra, està clar, i ara és només ell qui canta, absent a les queixes de tota la resta,...

La Carme -Des de que la Carme viu a casa tot és més just, no et sembla mama?- em diu el meu fill petit amb aire de sentència. -La Carme? -Si si, la Carme, ja saps... I no, no sé, passa tanta gent per casa que de vegades crec que perdo el control sobre els fills, però juraria que no tinc cap Carme. L'equip innocència té un món interior molt ric així que dono per suposat que algun dels ninots de drap ha estat recentment batejat i se li ha atorgat un paper vinculant en la família. -així que la Carme fa que tot vagi millor.... Dic jo donant-me temps a situar-me en la conversa per no dir res...

El clau Seure a taula amb quatre nens i tenir una conversa a l'alçada de les quatre edats, es fa complexa. Últimament a casa ressonen les cançons del musical que fa el patriarca de la família i entre elles, la més famosa, el clau. Els més petits la canten tot el dia, però la lletra els desperta dubtes raonables.-mama, no entenc la cançó del papa- em diu tot pensatiu- perquè necessiten que els nens dormin si llavors volen clavar un clau? L'adolescència es ruboritza i em mira desafiant, el preadolescent s'enriola de mala manera i des de l'equip innocència surt una altra pregunta.-si, perquè...