Sensació de confort Dels meus quatre fills, n'hi ha un que s'assembla especialment a mi. No pels cabells o les faccions de la cara o el cos, sinó per dins i em fa de mirall una i altra vegada. -ja torna a ser cap d'any- em diu, sense massa entusiasme. -si... - no m'agrada gaire -a mi tampoc, ja ho saps. -perquè tenim la necessitat de posar un dia per ser feliç? - què vols dir? - que perquè posem dies als sentiments. No sé mama, per cap d'any tothom ha d'estar content i si no ho estàs sembla que no està bé. I no m'agrada. Jo de vegades, per cap d'any no estic content, estic cansat, tinc son...

L'ovella negra Dinar de dilluns i només som dos a taula; jo i el menut defensor fervent del Karma -la Karma, com la coneixem a casa- i convençudíssim de que la vida és acció reacció. -tu saps què és l'ovella negra, mama?- em diu sense aixecar el cap del plat. -què vols dir?- li pregunto buscant una pista abans d'entrar en qualsevol fregat d'aquells que llavors no sé com sortir-ne. -no sé- diu pensatiu- imagino que no és ben bé una ovella perquè avui a fora l'escola, unes mares deien que cada casa en té una. En tenim nosaltres? No sé ben bé si puc riure, és molt seriós ell i quan pregunta,...

Quatre colors -et fa mal- em diu ella mentre mira l'habitació acabada de pintar. Té setze anys i està vivint, al mateix temps que jo, cada un dels canvis que pateix la casa i pateixo jo. Em sento els ulls a vessar, és cert que em fa mal. -mama, no passa res- em regala, mentre m'agafa la mà -només és una habitació grisa. -tu i jo sabem que no és només això, no? -sí, però tota la resta la porta la vida, no pots aturar-la. Ella marxa somrient, com qui no ha dit res, com qui no t'acaba de despullar amb dues paraules. Només una habitació grisa. L'HABITACIÓ EN MAJÚSCULES. L'habitació que fa...

El cap d’Any -Altra vegada cap d'any eh, mama!- em diu el preadolescent ensopegant amb les maletes de vacances i els llibres pel nou curs. -si, a punt?- li deixo anar amb mitja rialla. -tu sempre vas al revés del món, ho saps no, que els altres ho celebren al desembre?- m’etziba sorneguer.  -nosaltres no som els altres i ho saps. Aquí l’any nou comença ara, quan el món es pentina altre cop per encertar un nou curs amb tot el que això comporta. Per avançar- li dic- cal aturar-se. I abans que els rellotges tornin a manar, els extraescolars s’imposin i els dies s'allarguin com xiclets, ens...

Testos i Olles Ses illes et canvien. Ho diu el meu fill petit, amb els ulls oberts com plats en veure'm sense la part de dalt del banyador. L'adolescent de casa, reina del postureo instagramer, em mira desafiant, més aviat avergonyida i em deixa anar, contundent, una frase lapidària -les que no ens hem fet una foto d'esquenes en toplees som la resistència-. M'encanta. Té uns quinze anys molt ben posats. Empoderada i de idees clares no tolera ni un sol microgest que delati una societat amagadament masclista. Però la innocència segueix desconcertada.  -mama tapa't que així no podrem ensenyar...

El ferro Del meu pare,  en recordo poques coses. La mare es mira el plat ple de llenties i es queixa. Sempre em diu que n'hi poso massa i els meus menuts somriuen, es coneixen la conversa de principi a final i saben, com jo, que sense voler se les acabarà menjant. -les llenties porten ferro- li dic mentre em faig lloc a taula. El meu pare sempre ho deia i nosaltres, ens passàvem el dinar buscant-lo entre llentia i llentia però res, mai vam trobar-lo. Ella remena amb la cullera. Té la mirada perduda i un dels petits em diu: -què fa la iaia? Compte llenties?. -No, les remena per...

Potser demà -què fas menuda? - li pregunto en veure-la concentrada escrivint el que sembla una carta. -escric per no oblidar. -per no oblidar, què?. -com vull ser. M'escric una carta per quan sigui gran i hagi oblidat com era ser petita. Per si em passa això vostre. -això nostre?. Em mira seriosa. -això que us passa a vosaltres- em sentencia. -i em pots explicar què ens passa a nosaltres? - que heu oblidat, mama, que heu oblidat. Fa una pausa. Llarga. - ja sé que teniu molta feina, però mai jugueu si no us ho demano. Heu oblidat que us agradava. Que mai estàveu cansats, que era divertit...

L'hora del pati La menuda de casa parla pels descosits.  Parla tant que de vegades, quan fa un silenci, diu enriolada que hi ha dies en què ella mateixa es cansa de sentir-se. Avui ha sortit callada de l'escola. El seu és un silenci incòmode, millor dit, preocupant. Ha pujat al cotxe amb el cap cot i durant uns quants minuts només se sentia el soroll del motor. -ha anat bé el matí?- decideixo trencar aquest aire gèlid que l'envolta. - no. Altre cop silenci. No sé del cert si deixar-li l'espai o omplir-la de preguntes i opto per la primera, ella sempre troba el moment per parlar quan ho...

No hi ha PLA-neta B -Quan sigui gran em presentaré per ser presidenta- em diu la més menuda de casa- s'han de canviar tantes coses- sospira des del seient del darrere del cotxe. Els viatges a l'escola sempre ens regalen converses interessants. Me la miro pel retrovisor, se la veu pensativa. -i què voldries canviar si fossis presidenta? -per començar, trauria tots els cotxes; així la terra no pot respirar, mama! -ui, la gent que els fabrica i els que venen la gasolina s'enfadarien molt amb tu. - ho tinc tot pensat- em diu amb la cara radiant- hi hauria feina per tothom i els diners...

Desterrant Murphy -mama, quan hi haurà eleccions al món?- em deixa anar el tercer en la línia. -home, així a l'engròs no sé si es pot dir- li explico- els països que fan servir les eleccions per escollir qui els representa, les convoquen quan ho necessiten. No em penso posar en cap fregat democràtic, anem curts de personal adult per casa en aquest moment precís i, de polítics i representants n'hem parlat molt els darrers mesos. Tinc la sensació de que he fet bona feina. No hi ha rèplica i marxa. Gairebé em marco tres passos de ball victoriosos mentre remeno l'olla, sembla mentida que a...