Testos i Olles Ses illes et canvien. Ho diu el meu fill petit, amb els ulls oberts com plats en veure'm sense la part de dalt del banyador. L'adolescent de casa, reina del postureo instagramer, em mira desafiant, més aviat avergonyida i em deixa anar, contundent, una frase lapidària -les que no ens hem fet una foto d'esquenes en toplees som la resistència-. M'encanta. Té uns quinze anys molt ben posats. Empoderada i de idees clares no tolera ni un sol microgest que delati una societat amagadament masclista. Però la innocència segueix desconcertada.  -mama tapa't que així no podrem ensenyar...

El ferro Del meu pare,  en recordo poques coses. La mare es mira el plat ple de llenties i es queixa. Sempre em diu que n'hi poso massa i els meus menuts somriuen, es coneixen la conversa de principi a final i saben, com jo, que sense voler se les acabarà menjant. -les llenties porten ferro- li dic mentre em faig lloc a taula. El meu pare sempre ho deia i nosaltres, ens passàvem el dinar buscant-lo entre llentia i llentia però res, mai vam trobar-lo. Ella remena amb la cullera. Té la mirada perduda i un dels petits em diu: -què fa la iaia? Compte llenties?. -No, les remena per...

Potser demà -què fas menuda? - li pregunto en veure-la concentrada escrivint el que sembla una carta. -escric per no oblidar. -per no oblidar, què?. -com vull ser. M'escric una carta per quan sigui gran i hagi oblidat com era ser petita. Per si em passa això vostre. -això nostre?. Em mira seriosa. -això que us passa a vosaltres- em sentencia. -i em pots explicar què ens passa a nosaltres? - que heu oblidat, mama, que heu oblidat. Fa una pausa. Llarga. - ja sé que teniu molta feina, però mai jugueu si no us ho demano. Heu oblidat que us agradava. Que mai estàveu cansats, que era divertit...

L'hora del pati La menuda de casa parla pels descosits.  Parla tant que de vegades, quan fa un silenci, diu enriolada que hi ha dies en què ella mateixa es cansa de sentir-se. Avui ha sortit callada de l'escola. El seu és un silenci incòmode, millor dit, preocupant. Ha pujat al cotxe amb el cap cot i durant uns quants minuts només se sentia el soroll del motor. -ha anat bé el matí?- decideixo trencar aquest aire gèlid que l'envolta. - no. Altre cop silenci. No sé del cert si deixar-li l'espai o omplir-la de preguntes i opto per la primera, ella sempre troba el moment per parlar quan ho...

No hi ha PLA-neta B -Quan sigui gran em presentaré per ser presidenta- em diu la més menuda de casa- s'han de canviar tantes coses- sospira des del seient del darrere del cotxe. Els viatges a l'escola sempre ens regalen converses interessants. Me la miro pel retrovisor, se la veu pensativa. -i què voldries canviar si fossis presidenta? -per començar, trauria tots els cotxes; així la terra no pot respirar, mama! -ui, la gent que els fabrica i els que venen la gasolina s'enfadarien molt amb tu. - ho tinc tot pensat- em diu amb la cara radiant- hi hauria feina per tothom i els diners...

Desterrant Murphy -mama, quan hi haurà eleccions al món?- em deixa anar el tercer en la línia. -home, així a l'engròs no sé si es pot dir- li explico- els països que fan servir les eleccions per escollir qui els representa, les convoquen quan ho necessiten. No em penso posar en cap fregat democràtic, anem curts de personal adult per casa en aquest moment precís i, de polítics i representants n'hem parlat molt els darrers mesos. Tinc la sensació de que he fet bona feina. No hi ha rèplica i marxa. Gairebé em marco tres passos de ball victoriosos mentre remeno l'olla, sembla mentida que a...

Les galetes La una del migdia. Venen de la mà, ella enriolada, i la petita, que amb to responsable i seriós, em diu: -estava menjant galetes, un altre cop. No puc evitar somriure i la menuda em renya. -ja pots riure, ja, ara no dinarà. Ella segueix li el joc -ai, m'havia d'enxampar!- rondina mentre s'espolsa les engrunes i, seu a prop del foc, sense donar-hi més importància. El plat se li fa gran a cada cullerada i els meus se la miren de reüll sabent que tornaré a perdonar-li. Un cop més, deixaré que escampi el menjar com qui pinta un paisatge i després li regalaré un cafè amb neules i un...

La fàbrica de records -mamaaaaa, aquesta nena torna a fer coses rares- crida el segon de la camada- agafa les coses i les toca i les olora amb els ulls tancats. -deu estar jugant, deixa-la ser. Se la veu absent, connectada amb ella mateixa i amb tot allò que toca. Me la miro, ha despertat la meva curiositat. -què fas bonica?- li pregunto en veu baixa, per no trencar-li massa l'aire. -una fàbrica de records. -i on la fas? -a dins meu mama, per quan vinguin dies que em costi ser feliç. -creus que m'ho pots explicar això?. -és fàcil, a vegades els nens em fan enfadar molt i em costa tornar a...

Bufa Faig molts viatges en cotxe. Petits i mitjans trajectes, que a la més menuda, la cansen en desmesura. Des de ben petita li vaig anar introduint jocs, petites distraccions, per fer més portable l'estona, a totes dues. -bufa- li deia cada vegada que el semàfor estava a punt de posar-se verd, i ella bufava com si no hi hagués demà, recordo veure-la pel retrovisor, prement els punys, tancant els ulls, i omplint-se les galtes d'aire per treure'l amb totes les seves forces. I el semàfor es posava verd, com per art de màgia.  Reconec que l'encanteri ens tenia el cor robat a totes dues,...

Laika A casa, els macarrons, ens donen per filosofar. Ja sé que sona estrany, però va així, és posar-me a fer el sofregit i començar les dissertacions familiars. -mama, tu saps qui era la Laika? - em diu la més menuda amb cara seriosa i abraçada al gos.No hi poso massa atenció i responc, gairebé per inèrcia, amb un sí sec. No diu res i la ceba ja rosseja. Me la miro. Té els ulls negats i la mirada perduda. El pelut no es mou del seu costat. -a tu et sembla bé? - em diu sense mirar-me. -el què? -això de la Laika. -quan dius "això" exactament què vols dir? - li etzibo. -doncs que enviin un...