Testos i Olles
Ses illes et canvien. Ho diu el meu fill petit, amb els ulls oberts com plats en veure'm sense la part de dalt del banyador.
L'adolescent de casa, reina del postureo instagramer, em mira desafiant, més aviat avergonyida i em deixa anar, contundent, una frase lapidària -les que no ens hem fet una foto d'esquenes en toplees som la resistència-. M'encanta. Té uns quinze anys molt ben posats. Empoderada i de idees clares no tolera ni un sol microgest que delati una societat amagadament masclista. Però la innocència segueix desconcertada.
-mama tapa't que així no podrem ensenyar cap foto- em retreu i jo li dic que no fa falta ensenyar-les, que viure-les sense necessitat de fer-les és l'essència de la vida. Em somriu poc convençut i, tossut em passa la seva tovallola -no trobes que hi fa fred avui aquí a la platja?.
Està clar que el “canvi”no està ben vist per cap d'ells i jo, em deixo anar sabent del cert que un dia, també “canviaran” i qui sap llavors, què és el que ensenyaran.
Ses illes et canvien, o no. Catorze anys donant pit a qualsevol lloc i ara resulta que em cal tapar-me per prendre el sol.
Que els testos s'assemblen a les olles que li expliquin a una altra.
