Potser demà
-què fas menuda? - li pregunto en veure-la concentrada escrivint el que sembla una carta.
-escric per no oblidar.
-per no oblidar, què?.
-com vull ser. M'escric una carta per quan sigui gran i hagi oblidat com era ser petita. Per si em passa això vostre.
-això nostre?.
Em mira seriosa.
-això que us passa a vosaltres- em sentencia.
-i em pots explicar què ens passa a nosaltres?
- que heu oblidat, mama, que heu oblidat.
Fa una pausa. Llarga.
- ja sé que teniu molta feina, però mai jugueu si no us ho demano. Heu oblidat que us agradava. Que mai estàveu cansats, que era divertit fer la croqueta pel jardí, perseguir sargantanes, comptar cuques de llum, bufar dents de lleó, trobar formes als núvols, fer perfums amb pètals de flors...
-home, no ho hem oblidat, no creus, totes aquestes coses les hem fet amb tu, no?
-però la diferència és que les feu per mi i no per vosaltres. La resta de dia el passeu corrent darrere un temps que s'escapa. Feu tard, sempre tard, però a mi no m'ho sembla, no m'agrada haver d'afanyar-me.
Respira. Respiro. És massa interessant la reflexió com per passar-la per alt.
-però de vegades fem tard, i ser puntuals també és una virtut- li dic.
-qui va inventar els rellotges?- em pregunta sense mirar-me - li escriuré una carta també, ha de saber que va capgirar la vida, perquè ara tothom està pendent de que les hores ens diguin què hem de fer i no escoltem el que de veritat desitgem fer. Si mengéssim quan tenim gana, dormíssim quan tenim son, saltéssim els bassals quan plou o robéssim ombres als arbres els dies de massa sol, la vida seria més bonica.
Però ara escric la meva carta - sospira- per dir-me a mi mateixa quan sigui gran que un dia vaig ser petita i potser demà ho hauré oblidat i no podré seguir jugant sense preocupar-me per res més durant una estona. De què serveix fer alguna cosa pensant sempre en la que vindrà després?
Muda. Així m'ha deixat
