Les Galetes

Les galetes

La una del migdia. Venen de la mà, ella enriolada, i la petita, que amb to responsable i seriós, em diu:

-estava menjant galetes, un altre cop.

No puc evitar somriure i la menuda em renya.

-ja pots riure, ja, ara no dinarà.

Ella segueix li el joc -ai, m'havia d'enxampar!- rondina mentre s'espolsa les engrunes i, seu a prop del foc, sense donar-hi més importància.

El plat se li fa gran a cada cullerada i els meus se la miren de reüll sabent que tornaré a perdonar-li. Un cop més, deixaré que escampi el menjar com qui pinta un paisatge i després li regalaré un cafè amb neules i un somriure.

La menuda és igual. Tot li omple la panxa en desmesura, excepte les postres, si són dolces o pot ensucrar-les.

Me les miro a totes dues, la genètica és curiosa i capriciosa i les ha calcat deixant-me al mig, lidiant entre la fina línia dels límits i la condescendència.

-podríeu fer una mossegada més cada una, no?- deixo anar burleta.

No diuen ni una paraula. Creuen la mirada i esclaten a riure i de baix en baix, perquè no les senti, ella, la meva mare, la que m'havia fet acabar el dinar mil vegades, li diu a la meva filla, aquesta que no menja ni que l'empenyin -deixa-la dir que nosaltres ja sabem el que hem de fer- i mentre recullo els plats rebufant per tota la feina que em queda, elles, d'amagat del meu esguard, sense malícia ni picardia, agafen les galetes i se'n mengen -només una- li diu -que després no dinaríem.

-iaia, que ja hem dinat- li xiuxiueja la petita.

-doncs que siguin les postres.

I riuen, i tant que riuen, com si aquella fos la primera vegada i jo faig veure que amago el pot de les galetes, com si així, la meva consciència no em digués que hauria de posar-hi mesura, però sento una veueta dins meu que em recorda que als noranta, una ha de poder fer una mica el que vol i que jo, jo només sóc la seva filla petita. Malgrat els anys.