El lila és de nenes
L'adolescència de casa es prepara pel 8 de març. A poc a poc la seva habitació es va vestint de pancartes de lletres liles amb lemes suggerents.
-què fas?- sento que li pregunta el tercer.
-em preparo per la "mani" del dia de la dona. Tu també podries venir, si la mama et deixa.
-i de què va?
-va de ser dones.
-i què hi pinto jo?
-què vols dir???
- que sóc un nen, no una nena!- puntualitza tot ofès.
-escolta'm bé- sento que diu amb un to entre tendre i autoritari- aquesta mani no és de dones, és per les dones. Perquè es reconegui d'una vegada que és la diferència que ens fa iguals. Ho entens?
- em penso que no. A més, ho fas tot lila, i el lila és color de nenes.
Una tempesta silenciosa envaeix l'aire. Algú compte a deu.
-mira, hauríem de començar per entendre que no hi ha colors o coses de nen o de nena.
-però a mi no m'agrada el lila!
- i què? Pots triar si vols un jersei lila o no, veritat?
-si!
-doncs això és el que volem nosaltres. Poder triar.
-tu tries la teva roba també.
-bbbbrrrrrr com t'ho explico? Mamaaaaaa ajuda'm.
La més menuda s'afegeix a la conversa amb una frase que té una contundència lapidària -mentre ens calgui sortir al carrer és que les coses no van bé- i marxa.
-mamaaaaa- sento cridar a l'adolescència desesperada.
- no entenc res, diu el petit.
I jo, que sóc dona i que he après, a força d'anys i de cops, que la veritable lluita la portem a dins, sense pancartes ni lletres liles, faig com qui no ho sent i agafo un llibre mentre li recordo al preadolescent que li toca la cuina i al seu pare que hi ha una rentadora per estendre.
Però sé que baixaran i que seguirem la conversa al voltant de la taula i que uns i altres trobarem l'espai on ser sense diferències.
Tot canvi començar a casa. I no. I si. El lila és color de tota aquella que se sent amb dret de ser qui és.
Ja sigui nen, ja sigui nena.
