El món als 15 anys

Emma L.

Amor-odi als treballs en grup

L'essència perduda de la cooperació a les classes

Acostar el llenguatge computacional als més joves  La clau passa  per bastir ponts Zoom

Acostar el llenguatge computacional als més joves La clau passa per bastir ponts / HP

A l'institut i a les escoles, normalment es fan uns quants treballs en grup al llarg del curs. Cada professor el planteja diferent segons la seva manera de fer i del tema del que es vol parlar. I cada alumne el viu d'una manera diferent.

A l'escola on vaig fer la primària es fomentava molt el treball en grup, de fet, dedicàvem dues hores setmanals a fer projectes cooperatius. El tutor o tutora feia grups de cinc o sis persones, que canviaven cada trimestre, i sen's plantejava un repte diferent a cada sessió. El primer que havíem de fer era repartir els diferents càrrecs (secretari, portaveu, moderador...). Després havíem de resoldre la tasca del dia. Finalment havíem de fer una valoració de com havíem funcionat com a grup, si tothom havia treballat, què havia fallat i què havíem fet bé, què hauríem d'haver fet diferent...

Per mi eren les dues pitjors hores de la setmana, ja que mai estava contenta amb el grup que em tocava i ningú tenia ganes de treballar, ni cap mena d'iniciativa pròpia. Em frustrava.

Ara, però, després d'uns quants anys ho miro molt diferent. A l'ESO els treballs en grup acostumen a ser força repetitius i gens creatius o innovadors: fer un PowerPoint o una cartolina on cadascú busca la informació per separat i l'avoca a un document al drive. Després exposes la part que t'ha tocat i llestos. Per mi, l'esperit de cooperació s'ha perdut completament. No tens cap creixement personal sense sentir-te integrat i útil en un equip. I realment són uns coneixements importants a la vida, ni que a vegades els companys ens acabin la paciència.

Hi ha un munt de possibilitats per treballar d'una manera diferent, més experimental i engrescadora. Potser aprendre's tota la teoria del llibre de socials no motiva gaire, però crear un museu al passadís tot aprenent sobre l'escultura o la pintura del Renaixement és més divertit.

Trobo a faltar quan em barrejaven amb companys amb els quals gairebé no havíem intercanviat cap paraula i havíem de posar-nos d'acord per arribar al objectiu final. Pensava que no em serviria de res i només perdia el temps i la calma, i m'equivocava profundament. Vaig començar a aprendre com ser més tolerant i pacient. Sorpren pensar que a l'ESO, quan es consoliden els aprenentatges, haguem fet un pas enrera respecte la primària.

M'agradaria poder fer treballs que englobessin totes les àrees que treballem cada setmana, sense ser els mateixos companys sempre, i poder veure una evolució d'aquells que els hi costa una mica més, i no fer sempre un PowerPoint (que ja són un recurs massa fàcil). Llavors podríem arribar a entendre l'essència perduda dels grups cooperatius.