Diferents

Àngels Ponce

De l'Escola Inclusiva a l'Escola

llapis Zoom

llapis

En els darrers mesos, he tingut l’oportunitat de compartir a diferents nivells la realitat de l’Escola Inclusiva al nostre país, i ha arribat el moment de reflexionar...

D’una banda, el rebombori que ha produït un Informe de Nacions Unides sobre l’estat de l’educació inclusiva a Espanya, (anterior a la publicació a Catalunya del Decret d’escola inclusiva) que algun col·lectiu ha aprofitat per a generar por entre mares i pares sobretot, mal interpretant que aquest informe diu que cal tancar les escoles d’educació especial. Això ha polaritzat el debat entre el tipus d’escola que més convé als infants amb necessitats especials: inclusiva o especial.

Hores d’ara, està clar que es tracta de dos Models diferents i que ens trobem en un moment de trànsit. Per això és important que tots plegats (sobretot famílies i mestres) ens ho prenguem amb calma i de la manera més positiva possible. 

Que infants amb necessitats especials estiguin escolaritzats a “centres ordinaris” no és pas nou: a Catalunya hi ha bons exemples (que no citaré per no deixar-me cap) d’escoles d’educació especial que han compartit espais i recursos amb escoles (que ara serien anomenades inclusives) amb alumnes amb discapacitat. I consti que parlo d’anys d’experiència, no és pas recent.

Però hi ha por! Perquè a les escoles alguns diuen que “no estem preparats”, “no tenim els recursos necessaris” i de l’altra costat, les famílies diuen que no hi ha “especialistes” per atendre els seus fills, “no estan adaptades” (ni arquitectònicament) mentre senten la remor d’altres mares i pares que també tenen por que “baixi el nivell” de l’aula que ha d’acollir a aquest infant diferent.

Aquesta por per part de tothom la trobo lògica, és una reacció natural davant dels canvis. Però voldria destacar el que jo crec que és necessari i gairebé imprescindible per a afrontar aquest canvi: l’actitud.

Parlo de l’actitud tant per part de docents com de famílies. I en aquest moment voldria destacar la de les famílies. Us explicaré el que he vist: mares i pares amb fills amb necessitats educatives especials que treballen activament per la inclusió dels seus fills.

He conegut mares i pares que aprofiten les reunions que fan a l’escola per explicar a la resta de famílies de l’aula “què és el que te el meu fill”, donen informació sobre el diagnòstic, s’ofereixen per aclarir dubtes, parlen de les limitacions i capacitats dels seus propis fills/es i faciliten el seu telèfon per si mai cal aclarir alguna cosa. Es converteixen en un “antídot” contra els prejudicis que pugui generar que a l’aula hi hagi un nen diferent i creieu-me que això no és fàcil. Des del meu punt de vista, cal ser valent/a per afrontar de cara les pors dels altres.

També en conec que han creat Comissions o Grups de Treball dins de l’Ampa de l’escola des d’on promouen activitats relacionades amb la inclusió i la diversitat: fan contes específics per a parlar-ne a l’aula, organitzen xerrades, adapten materials escolars, donen suport a la Direcció per demanar recursos a l’Administració. Tot això, està clar, col·laborant amb l’equip docent.

Tot plegat em fa pensar que és aquesta la manera, és aquesta l’actitud que ens farà avançar a tots/es: donar informació, fer suport a l’equip docent, crear recursos i activitats que ens facin perdre la por i ens acostin a la realitat de que hi ha infants que són diferents.

Està clar que no hi ha prou recursos, però accions com aquestes no necessiten de grans estructures, diners ni especialistes. Només cal una actitud que ens orienti cap a la col·laboració, al suport i a l’interès per acollir.

Amb això, no voldria eximir al Govern ni a l’Administració de les seves responsabilitats, perquè les tenen (com a mínim dotar dels recursos necessaris), però tampoc no s’hi val tirar constantment la pilota al seu terrat sense preguntar-se que podem fer nosaltres mentre aquests suports i recursos arriben.

Crec que el que cal és que tots plegats perdem la por i avancem junts. Que els nens amb necessitats educatives especials trobin allò que necessiten en qualsevol escola, i que aquesta escola no porti l’etiqueta d’especial o inclusiva, que es digui simplement així: ESCOLA.