Coincideixo amb R.J Palacio, autora del llibre Wonder, quan diu:
"Tothom hauria de rebre una ovació del públic dret com a mínim un cop a la vida, perquè tots vencem el món."
Això és el que ve al cap avui, que és el Dia Internacional del Síndrome d’Asperger i ho faig pensant en el meu fill.
A ell li encanta aquesta pel·lícula (tant, que també s’ha llegit el llibre). Quan li vaig demanar que li havia semblat em va dir “l’August és diferent, però és guai”. El meu fill també ho és: diferent i guai.
Avui, l’única cosa que puc dir és que hores d’ara, m’importa molt més ell que no pas el diagnòstic que li van donar ara fa 3 anys (un Trastorn de l’Espectre Autista: TEA, conegut com Asperger). Naturalment, va suposar un punt de partida des d’on entendre una mica més la seva manera de fer i cercar els suports que ha anat necessitant en aquest temps, però aquests suports han estat centrats en ell, no pas en el Síndrome.
En el nostre cas, l’escola és fonamental! Poder contar amb un equip de suport i orientació que estigui a prop seu per detectar on necessita un cop de mà i mestres disposats a entendre que hi ha moments en els que potser cal una dosi de paciència extra (o de temps) és senzillament, una gran tranquil·litat. (un aplaudiment per a tots ells i elles).
També son molt importants la colla d’amics i amigues que te des que son ben petits, segurament tots veuen que és peculiar i també tenen conflictes amb ell (que sempre resolen), però se l’estimen tal com és, ho veig en les seves salutacions quan som per l’escola, o quan els convidem a casa a jugar o a alguna festa i venen encantats. Això no té preu (un altre aplaudiments per a tots ells i elles).
La nostra família s’ha convertit en el principal laboratori d’habilitats socials: el fet que siguin 3 germans a casa (ell és el del mig) afavoreix que apareguin tots els conflictes de relació possibles i que calgui desplegar totes les estratègies necessàries perquè les coses no acabin en una batalla campal (els seus germans també necessiten un aplaudiment).
Però qui es mereix una ovació de les grans és ell: que cada dia s’ha d’enfrontar a un món que de vegades, no compren. Al tooootes les coses que ha de fer cada dia sense que li vinguin de gust. A tooootes les coses que ha de menjar per estar sà però que no li agraden (gens). A les coses que pensa i que no pot dir. A l’angoixa que de vegades el desborda i que no sap com gestionar sense posar-se a plorar. A la seva poca habilitat motriu, que fa que porti les cames sempre plenes de ferides i blaus. A la cara d’alguns adults que pensen que simplement, és un mal educat. A alguns nens i nenes que li diuen “friki”. A algunes convencions socials que no entén perquè hem de seguir...
Son un munt de coses que ell ha d’afrontar cada dia i que no entén degut a una alteració neurobiológica ( que afecta la configuració de sistema nerviós i al funcionament cerebral, provocant dificultats en la comunicació, la interacció social, la flexibilitat del pensament i la conducta) a la que el senyor Asperger va posar nom i que afecta de 3 a 5 infants de cada 1000....encara que jo només veig el meu fill, amb les seves rutines, preferències i dèries. Orgullós quan treu bones notes i amoïnat quan s'oblida alguna cosa. Content quan guanya i enfadat quan perd. Curiós pel món que l'envolta i indiferent quan no l'interessa. Un nen en definitiva.
Així que son totes les persones que, com el meu fill, tenen Asperger les que avui es mereixen una ovació del públic a peu dret. Per llevar-se cada dia i enfrontar-se a un món que no sempre té sentit.
