Dos dels meus fills juguen a Fortnite i m'he hagut d'espavilar per aprendre de què va aquest joc de moda. Tot i que m'ha suposat una mandra infinita endinsar-me en el món dels gamers, crec que he d'estar al dia per saber a què juguen i amb qui juguen.  De fet també em costa llevar-me a les nits a donar el Dalsy i també em fa un pal que no vegis preguntar-los les lliçons de l'escola sobre la fotosíntesi. Però ho faig per ells, no? doncs això. D'entrada dir-vos que el Fortnite a casa nostra ha estat un drama. Discussions entre germans per a veure a qui li toca jugar. I després, quan juguen,...

S'acaba l'any dels meus 40. D'aquí a pocs dies en faré 41 i no sé si els 40 són els nous 20 però sí que em sembla que les mares de 40 tenim energia i ganes de menjar-nos el món com feia temps que no teníem. Hem deixat enrere moltes inseguretats i bestieses que potser ens feien patir fa uns anys i que ara en canvi ens rellisquen moltíssim, o com a mínim, no ens afecten tant.  Vull acabar els meus 40 amb una llista de 40 coses sobre les mares de 40. He fet la llista amb ajuda d'algunes amigues de la collita de 1977.  Segur que en alguna, us hi trobeu reflectides.   Ens preocupa més el que...

Es lleva. I amb els ulls mig clucs, la roba arrugada i els llençols marcats, el nen que va sol al supermercat em demana diners i em pregunta què ha de comprar a part del pa. A vegades li dic de veu, a vegades li faig una llista. Primera part del repte: memoritzar. Ho va repetint com un mantra espiritual: pa, ous, iogurts, tomàquets; pa, ous, iogurts, tomàquets. I el darrer dia es va deixar el pa. Marxa cap al supermercat (el tenim a tres carrers) amb una bossa reciclada i amb el convenciment que això d'anar a comprar és el més normal del món. Perquè ho és. Però resulta que no ho és tant....

La frase no és meva, és d'una de les meves millors amigues, la Lourdes, mare de tres fills de 7, 5 i 2 anys. Sí, una feinada. El cas és que l'altre dia el grup de whatsapp de les amigues es va omplir d'imatges estiuenques de les vacances i dels nens a la platja. L'observadora del grup, la Montse, es va fixar en el bikini de la Lourdes que va resultar que era de quan va néixer la seva primera filla.   I la resposta de la Lourdes "fa mil anys que no compro res per mi" em va fer pensar que això de tenir fills implica donar-se molt i en concret donem el més valuós que tenim, el temps. Per...

Tinc la gran sort d'haver estat molts estius a Menorca. Allà hi tinc una bona amiga, la Tere (també hi tenia la Cati, que ens va deixar fa un temps, aquí teniu el post) i gràcies a elles sempre descobreixo molts llocs i restaurants. He anat a Menorca amb les amigues, he fet escapades en parella i ara amb els quatre nens. Tot i que no és un viatge barat, si ho mireu pel vostre compte el preu no es dispara tantíssim. És un destí ideal per anar-hi en família i per això us dono algunes recomanacions per si us és d'utilitat. Aquest és un post no patrocinat i està basat en la nostra experiència...

Avui m'ha caigut una esbroncada a la platja. He arribat amb els nens i el lot de platja més minimalista que us podeu imaginar: una tovallola. La japonesa de l'odre estaria orgullosa de mi. He decidit viure al límit i ja fa uns anys que he optat per no portar ni joguines, ni pilotes, ni flotadors, ni res. Banyadors posats, crema solar posada i xancletes als peus. Res més. La màgia de l'ordre. Però hi ha gent que té necessitat d'objectes materials. En concret dos avis que estaven asseguts a les seves cadires (llegint i fent ganxet) i tenien dues tovalloles perfectament esteses a terra. Per...

L'altre dia esmorzant a la feina, una companya, que té el fill a P3, em comentava que al whatsapp de la classe ja estaven parlant del regal de fi de curs. Veig que el debat torna any rere any i li vaig pasar aquest text meu del curs passat. El recupero també aquí al blog per si us pot ajudar:  D’entrada dir-vos que defenso els mestres a capa i espasa i que s’ho mereixen tot i més. Això que quedi clar, eh? Considero que sempre és bonic tenir un detall amb aquells que ens fan la vida més fàcil: mestres, infermeres, els monis d’esplai o la bibliotecària que et coneix els gustos i et guarda...

No sé fer croquetes ni truita de patates. He de tirar dels avis moltes vegades.  No banyo als nens cada dia ni de conya. Els he portat poquíssim al parc. Treballo molt i m'agrada escriure per desconnectar.  Quan puc, surto a sopar amb amigues sense remordiments. M'apunto a cursos. I sabeu què? No em sento mala mare, ni em sento culpable. Potser sí que tinc dies que estic cansada i no arribo a tot, però no només com a mare, també em pot passar algun dia a la feina. I això no em fa menys professional, no? No sóc mala professora si un dia no ha estat rodó. Per què en canvi ens hem de sentir...

I de sobte aquesta Pasqua, ens hem pogut escapar tots dos sols. Quan vam comprar bitllets al mes de gener ja vam agafar els vols més barats amb el dubte de si hi podriem anar. El destí era el de menys. Tindrem algun dels quatre nens malalt? La meva mare estarà bé? I quan arriba la data ens adonem que sí, que marxem. Ens escapem tres dies no només de la feina, també de la vida. I gaudim al màxim de situacions ben senzilles com poder parlar sense interrupcions, una sobretaula llarga, llegir a l'avió o sortir a fer una cervesa a la nit. Potser tres dies semblen poc, però us asseguro que vam...

Ens agrada molt anar al teatre amb els nens. Per ells és tota una aventura perquè els fa sortir d'allò quotidià i perquè els impacta molt veure els personatges en directe i no pas en pantalla. Però darrerament em costava trobar algun espectacle que connectés amb els dos nens grans (l'Adrià en té 11 i l'Albert té 9 anys) que ja no volen saber res d'espectacles infantils però que encara són petits per entendre determinats textos. Estem en aquell moment que ni una cosa ni l'altra. Per això vam anar a veure el Fantasma de Canterville (Teatre Condal) sense saber exactament què ens trobaríem. ...