La manera en què els pares crien als seus fills pot determinar el desenvolupament dels nens. És a dir, com influeixen les estratègies educatives dels pares en els seus fills? Per veure-ho millor parlarem dels estils d’educació parentals. • L’estil autoritari. Els pares dicten com s’han de fer les coses, és a dir, imposen el seu criteri i no deixen marge a qüestionar-lo. Acostumen a aplicar càstigs, en molts casos, desproporcionats. • L’estil més paternalista o sobreprotector. Els pares creuen que ajuden al seu fill fent les coses per ell. • L’estil assertiu. Els pares escolten les necessitats dels seus fills. I, a més, s’adapten a les exigència depenent de l’estadi del desenvolupament corresponent, posant límits i normes, usant el reforçament positiu quan el nen les compleix i aplicant càstigs proporcionats quan se les salta. • L’estil negligent o de no actuació. Els pares no s’impliquen en l’educació del fill sinó que li donen total llibertat perquè sigui el propi nen qui prengui les seves decisions. No acostuma a aplicar càstigs i les normes són molt laxes o, en molts casos, inexistents. Un cop explicats els estils educatius que poden adoptar els pares, quines conseqüències tenen cada un d’ells en el desenvolupament dels nens? Si parlem de l’estil autoritari el fet d’haver de seguir les normes al peu de lletra fa que disminueixi la creativitat i la capacitat de resolució de problemes. A més, poden adquirir patrons de conducta on vulgui imposar el seu criteri deixant de banda la cooperació i el treball en equip. A l’estil sobreprotector s’acostuma a donar una dependència excessiva mútua entre pares i fills. Solen ser presents conductes de pors o fòbies, així com ansietat per separació i una manca d’autonomia i de seguretat en el nen. Així doncs el nen no adquireix les competències i habilitats necessàries per a poder resoldre conflictes i per a relacionar-se socialment. En l’estil assertiu tindran una bona autoestima, capacitat per resoldre problemes per si mateixos. Tindran empatia, assertivitat i bones habilitats socials. I a l’estil negligent, o de no actuació, el que succeirà serà que no s’adaptarà del tot bé en ambients on hi hagi normes i límits marcats. De la mateixa manera pot ser que hi hagi una manca de compromís a l’hora de fer les coses. I quin estil educatiu s’ha d’usar? És evident que entren en joc molts factors així com també sembla més adient l’assertiu. Des de l’ambient, fins l’edat del nen o, fins i tot, el gènere. Sense oblidar-nos, per tant, de la conducta. En definitiva, usarem l’estil educatiu on més còmodes en sentim per tal de ser constants i coherents, però, sobretot valorant les conseqüències de les nostres accions.
2 min
