Adolescència 25/11/2017

Menja o no menja? Trastorns alimentaris en infants i joves

El debut en trastorns de conducta alimentària cada vegada és més precoç

Laura Pinyol
6 min
Actituds que són  un senyal d’alerta Menja o no menja? Trastorns alimentaris en infants i joves  Tipus de trastorns de la conducta alimentària (TCA) més freqüents  Un llibre amb pautes per identificar  els desordres alimentaris

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) són trastorns psiquiàtrics que es caracteritzen per l’adopció de conductes anormals davant la ingesta d’aliments i per la desaprovació de la pròpia imatge corporal. Les persones que els pateixen tendeixen a menjar molt poc o impulsivament fins a afartar-se, s’indueixen vòmits, fan exercici de manera compulsiva, fan un ús abusiu de laxants o diürètics i expressen la voluntat (i la insatisfacció) d’estar més primes.

Els trastorns més freqüents són l’anorèxia nerviosa, la bulímia i el trastorn per afartament. Tot i que també es donen en adults, els trastorns de conducta alimentària afecten un 5% dels adolescents i els joves i s’aprecia un fenomen d’avançament en el debut d’aquestes malalties, que cada vegada és més precoç. Segons dades dels centres especialitzats en la prevenció i el tractament de l’anorèxia i la bulímia ABB i ITA, que tenen seus a Catalunya, Madrid i Andalusia, s’estima que un 6% de les adolescents pateixen un trastorn de la conducta alimentària; és la tercera malaltia més freqüent entre aquest col·lectiu.

“El que preocupa”, explica Cristina Carretero, responsable de programes de prevenció i promoció de la salut de la Fundació ABB i la Fundació FITA, és la tendència “creixent” en el “debut d’aquestes malalties”. “Cada vegada és més precoç: dels 15 anys hem passat als 13, i en alguns casos a edats més inferiors, i la proporció, malgrat que s’observa una tendència en augment, és d’una afectació de nou nenes per cada nen”.

Tipus de trastorns de la conducta alimentària (TCA) més freqüents

L’anorèxia nerviosa: Es caracteritza per fer una dieta restrictiva amb el desig d’arribar a un pes per sota del normal i mantenir-lo. Aquesta pèrdua de pes en un inici és voluntària, però després la persona malalta perd el control sobre el seu cos.

La bulímia nerviosa: Es distingeix de l’anorèxia per l’adopció de conductes de purga (vòmits, exercici en excés, utilització de laxants, etc.) després dels afartaments, amb l’única finalitat de no augmentar el pes o disminuir-lo.

El trastorn per afartament: S’ingereixen grans quantitats de menjar i això té com a conseqüència immediata el sobrepès, l’obesitat i tots els riscos que hi estan associats (diabetis, hipertensió, hipercolesterolèmia, etc.).

LA CONSTRUCCIÓ DE LA IMATGE CORPORAL

Mònika Jiménez i Pilar Medina són les coordinadores del projecte MediaCorp -sobre la representació mediàtica de la imatge corporal (no) saludable-, una recerca liderada per la Universitat Pompeu Fabra en la qual participen set universitats públiques de tot l’Estat, que estudia la influència de la publicitat en l’autodefinició del cos. Té l’origen en un projecte de recerca previ que volia analitzar la incidència de la publicitat en els trastorns alimentaris de nens a partir de sis anys, moment en què es comença a construir la imatge corporal. Per aquest motiu MediaCorp decideix centrar la investigació en nens i nenes d’entre cinc i nou anys, amb l’objectiu de desenvolupar una mirada crítica sobre la publicitat i els estereotips que difon, a fi de prevenir futurs trastorns de la imatge corporal i potencials trastorns alimentaris.

“Descobrir nens tan petits en hospitals afectats per TCA -explica Jiménez- evidenciava que la prevenció havia de començar molt abans”. Amb aquest propòsit, les investigadores van llançar-se a dissenyar una eina d’educació mediàtica - www.micuerpomegusta.com- que servís per treballar en família, a l’aula o en centres i institucions dedicats a la prevenció recursos per construir una imatge corporal saludable i des d’una perspectiva positiva. “Un infant que no estigui satisfet amb el seu cos farà el possible per acostar-se als ideals de bellesa que difonen els mitjans de comunicació, a través de la publicitat i els programes infantils que consumeixin”, assegura Jiménez, i el primer pas per a aquest objectiu sovint és “deixar de menjar”.

Tal com passa en la població adulta, la publicitat té una enorme influència en com els nens acabaran construint la seva pròpia imatge corporal. Els infants estan constantment exposats a estereotips que prefiguren un cànon de bellesa determinat que es reprodueix tant en sèries de ficció infantil com en el discurs publicitari, que també és àmpliament canalitzat a través de les xarxes socials. En definitiva, “un camp de conreu perfecte perquè un infant construeixi la seva imatge de manera distorsionada i amb uns referents irreals”, explica Jiménez.

I ¿hi ha un antídot per a aquest fenomen? “Les famílies tenen un grau importantíssim de responsabilitat, però no són els únics actors”, afirma Mònika Jiménez, que és membre del grup d’investigació, comunicació, publicitat i societat (CAS) del departament de comunicació de la UPF. Jiménez adverteix que “la promoció de certs productes en horari televisiu infantil, les models que no superen la talla 34 o l’obstinació dels anunciants a utilitzar la bellesa com a sinònim de salut” també cal tenir-los en compte perquè són “agents corresponsables” de com s’indueix els infants a construir una determinada imatge corporal.

Un llibre amb pautes per identificar els desordres alimentaris

L’editorial Gedisa acaba de publicar el llibre '¿Come o no come?', escrit per Aurora Mastroleo, psicòloga i psicoterapeuta, i Pamela Pace, psicoanalista i psicoterapeuta, i que tracta sobre els desordres alimentaris. Amb la idea que és millor prevenir que curar, posen l’accent en l’educació alimentària com a base per al creixement dels infants. I exposen, a partir de testimonis i exemples reals de pares i mares, una problemàtica que cada cop és més habitual en els adolescents: la bulímia, l’obesitat o l’anorèxia. El títol parteix del vincle entre alimentació i amor -“la relació entre el cos i l’afecte de 0 a 14 anys”, diu- i insisteix que la nutrició és una de les primeres formes de comunicar-se entre la mare i la criatura, i tot l’entorn familiar. A '¿Come o no come?' hi trobareu eines de prevenció i mecanismes per prestar atenció a les conductes alimentàries dels fills i detectar símptomes abans no esdevinguin un problema més gran.

SATISFET AMB EL TEU COS?

Precisament, en relació amb la satisfacció del propi cos, el 13 de novembre l’Ajuntament de Barcelona va presentar els resultats del projecte 'Parlen els nens i nenes: el benestar subjectiu de la infància a Barcelona'.4.000 infants d’entre 10 i 12 anys van ser preguntats sobre el seu benestar i els elements clau que el conformen, com amics, família, escola i entorn immediat. Una de les dades sorprenents és que un 27% manifesten que no estan prou satisfets amb el seu cos.

Què poden fer pares i mares en aquesta situació prematura de percepció i insatisfacció amb el propi cos, que pot abocar a trastorns molt més severs? D’entrada, Jiménez recomana visió crítica: “El risc d’un trastorn associat a la imatge es combat amb educació mediàtica”. Com tot, la publicitat pot ser una arma de doble tall i pot servir també “per fer entendre als nens què és saludable i què no ho és, o què és real i què és fruit del retoc digital de les imatges per vendre el producte”.

Carretero, al seu torn, fa una recomanació fonamental per als hàbits d’alimentació saludable: “És bàsic compartir almenys un àpat en família”. Una advertència que també es troba recollida entre les prevencions del departament de Salut per combatre les malalties de TCA: dietes completes, equilibrades i en companyia; almenys un cop al dia la família s’ha de reunir per compartir l’àpat. En un fullet per orientar famílies també recorda que “cal fomentar l’esperit crític davant de les exigències de la moda i de l’exagerada valoració de l’aparença física”.

Actituds que són un senyal d’alerta

Alerta! Comportaments que poden fer sospitar de la presència d’un trastorn:

  • Preocupació extrema per la figura i el pes.
  • Fixació per la moda i els valors que s’hi associen.
  • Autoimposició de dietes baixes en calories sense necessitat i sense control mèdic.
  • Rebuig a una dieta normal; preferència per les dietes atípiques, peculiars o estranyes.
  • Rebuig a tenir un pes normal.
  • Augment de l’exercici per perdre pes, quan l’exercici ja és normal.
  • Menjar d’amagat.
  • Afartaments.
  • Vòmits i ús de laxants o diürètics.

Compte! Signes d’alarma que poden indicar que hi ha un TCA:

  • Pèrdua de pes o aturada de l’increment de pes que correspondria per l’edat.
  • Absència inexplicable de menstruació.
  • Aturada del creixement.
  • Complicacions per l’exercici excessiu.
  • Pertinença a grups de risc (atletes, ballarins, models, etc.).
  • Complicacions físiques de les conductes de purga (vòmits, laxants, diürètics, etc.).
  • Tristesa, aïllament, perfeccionisme.
  • Descontrol emocional o de conducta.
  • Abandonament de tasques i responsabilitats.
stats