La meva filla és adolescent i ens comuniquem bé
Els experts recorden que pares i mares “s’han de reinventar” i han d’aconseguir tenir una relació de confiança amb els adolescents
A diferència del que sovint s’explica dels adolescents, la Niki Medina (15 anys) no té cap problema de comportament a casa ni al col·legi. “Podem parlar de tot: quan alguna cosa no li sembla bé ens ho diu, però sense cridar”, explica la seva mare, l’Angie Mañer, que assegura que el que fa la Nicole és reivindicar-se, “com és normal en una noia intel·ligent de la seva edat”. Tant és així que Mañer admet entre somriures que la seva filla “moltes vegades té raó”.
La Niki és la petita de tres germanes (27 i 20 anys tenen les dues grans) i totes -explica la seva mare- han tingut un comportament molt bo durant totes les etapes de la vida. Això, juntament amb la implicació de les seves germanes en l’educació de la Niki, ha fet que tingui referents sobre què és correcte i què no. Tal com denuncien els experts, els adolescents, tinguin un comportament adequat o no, tenen posada l’etiqueta de rebels sense causa. Això fa que, davant el canvi d’etapa, molts pares se sentin perduts sobre el futur del seu fill. L’exemple de la Niki -entre molts altres- demostra que l’adolescència té molts matisos. “Fa ballet, esquia, juga a futbol, li encanta el surf i té un grup d’amigues fantàstiques”, apunta la seva mare, que assegura que quan a la Niki li agrada alguna cosa se sacrifica i es lleva a l’hora que calgui.
A diferència de molts pares, els de la Niki no temien el pas de la infantesa a l’adolescència. Precisament, el llibre de Jaume Funes 'Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito' (Columna) explica per què es dona aquesta por dels pares pel canvi d’etapa. “Quan els fills són petits, els pares tenen la sensació que l’educació és a les seves mans”, explica Funes, que recorda que, en canvi, a l’adolescència arriba el “soc aquí” del fill. Davant d’aquest canvi, Funes recomana acompanyar-los sempre, “de la manera que ells vulguin i quan vulguin, sense que això impliqui ser-ne esclaus”. “Els fills no neixen adolescents, sembla que es posi en risc el projecte educatiu, però no és així”, sentencia l’expert.
SABEN EL QUE VOLEN
Una vegada la Niki ha arribat a l’adolescència, els seus pares s’han trobat que ara “sap molt més el que vol i que lluita per aconseguir-ho”. “Quan era petita l’encaminaves i ara ella discuteix si vol fer les coses”, explica la seva mare, que assegura que sovint la veuen venir per on va. La doctora en psicologia i professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Amalia Gordóvil, insisteix que l’adolescència és una etapa de canvi per al fill però també per a la família. “Hi ha una persona de la família que ha canviat i s’han de modificar molts rols familiars”, apunta Gordóvil, que treballa al centre de psicologia GRAT. Gordóvil afegeix que la col·laboració dels germans varia segons cada casa.
Limitar l’ús del mòbil
Si alguna cosa diferencia els pares dels adolescents és la manera d’utilitzar les tecnologies. Encara que els progenitors estiguin al dia, els seus fills són nadius digitals i l’ús que fan dels aparells és molt superior. Si es vol que els adolescents en facin un ús adequat de les tecnologies, els experts recomanen que els pares hi posin límits. Per exemple, fixar que durant els àpats no utilitzin el mòbil i vetllar perquè facin altres activitats durant el temps d’oci. A més, recomanen que s’eduqui l’infant i l’adolescent en l’ús adequat de les tecnologies, així com informar-los sobre els riscos de les xarxes socials.
Una altra de les novetats de la nova etapa dels pares de la Niki és que s’han de reinventar cada dia. “Gràcies als fills adolescents pots fer de la vida un descobriment”, apunta Funes, que assegura que t’obliga a redescobrir la curiositat. Segons l’expert, “no passa res perquè posin en crisi els adults”, i afegeix que està bé tenir dubtes als 45 anys, sempre que es tinguin “ganes i empenta” per resoldre’ls. Un exemple és que els pares de la Nicole van amb ella al concert de Bruno Mars o fan cursos de surf. “Cada dia aprenem coses noves amb ella i ens encanta”, asseguren els pares, que no tenen cap problema per adaptar-se a les noves demandes de la seva filla adolescent. Funes defensa que els pares s’han de deixar ensenyar pels fills en molts àmbits i recorda la gran influència que tindrà l’adult en la vida d’un adolescent.
Conscients d’això, la recepta de la família Medina per educar les seves filles és la “confiança i el civisme”. “Sempre els hem dit que no ens menteixin perquè així sempre ens en podrem refiar”, diu Mañer. I fins ara “ha funcionat”. Segons Gordóvil, els pares han de crear “xarxa” i fer notar al fill que seran al seu costat quan no se’n surti. “Els pares s’han d’allunyar del fill respecte a la infantesa perquè ara necessita rebel·lar-se i construir la pròpia identitat”, afirma Gordóvil, que insisteix que li han de donar suport, però d’una manera diferent de com ho havien fet fins llavors.
VALORS I AUTONOMIA
Per als Medina, la convivència s’ha de basar “en el civisme pur”. “Els hem ensenyat molt a estimar els avis i la paciència que tenen totes tres amb el seu avi, que té Alzheimer, és una cosa a destacar”, explica l’Angie, que reivindica que també els han ensenyat a ser dones autònomes. En la mateixa línia, Jaume Funes reivindica que, en lloc de ser instructors, els educadors “han de ser persones que ajudin els adolescents a fer-se preguntes, a descobrir una vida amb coherència i a fer-los descobrir la col·lectivitat”. “És una bona etapa per ensenyar-los la socialització col·lectiva”, i afegeix que es pot aprofitar l’avinentesa per recordar-los que els seus amics també són persones humanes.
Tot i que defensin la confiança per damunt de tot, a la família Medina també han establert unes normes clares de convivència que “s’han de complir” sí o sí. “Els pares no poden permetre-ho tot i hi ha normes bàsiques, com ara no admetre que s’utilitzi el mòbil en certs horaris, en què s’ha de ser molt rígid”, explica Mañer, que creu que s’han de posar límits. Hi coincideix la psicòloga, que reivindica que la base és que hi hagi un “esperit crític” a casa. “No els ho podem prohibir tot”, apunta la professora de la UOC, que considera que és “bo negociar perquè els fills se sentin implicats, sempre que els pares tinguin clars els límits”. En aquest sentit, apunta que “el rol de l’adolescent és provar límits i intentar saltar-se’ls”, mentre que el rol dels pares hauria de ser saber combinar els “límits, l’amor i la coherència”.
Davant un dels riscos de la paternitat actual, la hiperpaternitat, Funes recorda que no es pot impedir que els adolescents “visquin, provin i avancin”. “Hem de mirar d’entendre que les seves respostes, aparentment dures, no són sinó missatges ocults per continuar sentint-se estimats, per no descobrir la vida tots sols”, i insisteix que cal estimar-los quan menys s’ho mereixin... perquè és quan més ho necessiten.
Canvis a l’institut perquè no s’avorreixin
Molts estudiants adolescents senten desafecció per l’institut. Asseguren que s’avorreixen perquè els mètodes que s’hi utilitzen han quedat antics. Per a l’autor del llibre 'Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito' (Columna), Jaume Funes, si hi ha algun punt de crisi dins el sistema educatiu és a l’ESO. “És una hipocresia total, ¿quins ciutadans estem formant?”, es pregunta Funes, que considera que s’està ensenyant als alumnes que sense títols no es va enlloc. D’aquesta manera, critica que sigui un sistema de “transmissió de continguts” i que no es preocupi perquè els alumnes es plantegin preguntes sobre l’entorn.