Quan jo tenia por

“Sabia que la meva filla tenia valors, però mai no m’havia explicat que havia ajudat una companya assetjada a denunciar aquest assetjament”, explica Marta Guerrero, mare d’Ainhoa Pulido (14 anys), una de les joves que han realitzat el documental 'Quan jo tenia por'. Al mateix temps que ho explica, la mare afegeix que també entén que hi ha un moment en què els fills necessiten ser independents i que és lògic que no vulguin explicar als pares tot el que els passa.

El cas és que la Marta no en sabia res, i potser encara ho desconeixeria si no fos que la seva filla, juntament amb set noies més, ho va explicar al documental. Partien de l’experiència pròpia, i cada una de les vuit noies anava explicant si havia patit assetjament o no o si n’havia vist al seu entorn. L’Ainhoa, que també és la veu en off del documental, hi explica que, en un primer moment, mirava cap a una altra banda quan veia que una companya patia assetjament. És a dir, feia com si no ho veiés. “Tenia por que m’ho fessin a mi també si en deia res”, recorda l’Ainhoa. Així que el silenci va ser el refugi de la por que sentia per aquells que assetjaven la seva companya. Ara bé, hi va haver un dia que es va fer forta. I va proposar a la noia assetjada d’anar a la direcció de l’institut per denunciar-ho. I amb la paraula, la llibertat i la valentia van encetar un nou camí.

EL DOCUMENTAL

Tot va començar a Ràdio Badia. L’Ainhoa Pulido, la Paula Portillo, la Lucía Conde, l’Anna Maria Ciurana, la Mireia Rey, l’Aminata Cámara, la Cristina Yedres i l’Alba Caamaño feien l’extraescolar de ràdio, impulsada per la Fundació Cívica Oreneta del Vallès, que tenia lloc al Casal Cívic de Badia del Vallès, quan els van proposar de fer un taller de cinema. “La Fundació La Roda, en col·laboració amb la Fundació SGAE, proposava a les joves el projecte Roda Rodem, que vol acostar el món del cinema a joves de pobles i de barris com a possible professió”, recorda l’educadora social Eva Gutiérrez, una de les coordinadores del projecte i alhora dinamitzadora del Punt Òmnia del Casal Cívic de Badia del Vallès.

La idea va agradar a les vuit noies, i de seguida van participar en el taller de cinema, que impartia el periodista i cineasta Carles Bosch, conegut per documentals tan reeixits com 'Balseros' (nominat als Oscars) o 'Bicicleta, cullera, poma'. I del taller al rodatge. “Vam començar a gravar el febrer del 2017”, recorda el productor, Joan Antoni Barjau, i l’havien d’acabar abans que no s’acabés el curs. “Però passat Sant Joan encara teníem feina, i fins i tot quedàvem els dissabtes per acabar-ne l’edició”, diu Barjau.

La feina la van fer “amb moltes ganes, i sense recança per les hores invertides”, afegeix Barjau. El projecte els havia engrescat, perquè, a més, elles mateixes havien decidit quin tema tractarien: l’assetjament. “I el resultat fuig dels tòpics, no és ni trist ni tètric, però alhora és seriós i també té punts d’humor”, opina Barjau.

Seguint aquest fil, el documental deixa clar des del principi què vol dir assetjament a través de les veus de diversos professors entrevistats de Badia del Vallès, entre els quals el col·laborador del 'Criatures' Xavier Gual. Així doncs, assetjament voldria dir fer la guitza a una altra persona d’una manera reiterada, fins al punt que l’altra persona considera que s’està travessant un límit. “Una cosa és una broma que es poden fer els companys, però en el moment que a un dels dos no li fa gràcia aquella broma, i que a més es fa de manera repetida, ja no és una broma”, explica una professora al documental.

Com explica al documental Maria Josep Bartrina, psicòloga i pedagoga, responsable de l’equip tècnic del servei de mediació del departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, en l’assetjament hi ha una intencionalitat, física o verbal, de fer mal. “A més, amb els programes de missatgeria instantània o les xarxes socials en general, aquesta intencionalitat es pot fer fins i tot manipulant imatges dels altres”, explica Bartrina. A la pràctica, la víctima vol que tot plegat passi ràpidament. Ho explica amb cruesa una de les vuit joves guionistes, que va patir assetjament. “No volia anar a classe i encara menys a gimnàstica, perquè no volia que ningú es fixés en mi; veia que tothom em mirava i es fixava en els meus pits i se’n reia”, recorda Aminata Cámara, que subratlla: “Quan ho vaig patir, va ser horrible”.

I quan passa, perquè passa -“A cada curs escolar passa”, com diu el professor Xavier Gual-, llavors cal denunciar-ho i fer-ho evident. “Els professors ens en podem adonar, perquè malgrat que els alumnes es tanquin i no vulguin explicar-ho, el llenguatge no verbal ho delata”, explica una professora al documental. Les mirades (“Acostumen a evitar la nostra mirada”) i la respiració ho delaten, diu una altra professora. Els companys valents, com ho va ser l’Ainhoa, marquen la diferència. “Vaig trencar el meu silenci, que consentia allò que li feien a la meva companya, per dir-li: «Estic de part teva»”, conclou Pulido.

Per veure el documental

L’enllaç del documental a YouTube