En una conferència amb pares d'adolescents, el col·loqui final deriva cap a una problemàtica cada cop més comuna en moltes famílies amb fills ja granadets. Nois i noies per sobre dels vint anys, alguns amb els estudis acabats i altres fins i tot treballant, que sembla que no tenen cap intenció d'independitzar-se. "A l'edat del meu fill, jo ja feia dos anys que havia marxat de casa dels meus pares", diu un pare. "Abans teníem pressa per marxar i ara la majoria ni s'ho plantegen", diu un altre. "I no es madura del tot fins que no marxes", afirma una mare. Es genera un debat apassionat. Es fa referència a les dificultats laborals actuals, però de seguida n'hi ha que expliquen que també van tenir dificultats i que, si s'hagués esperat a tenir garanties prou sòlides de futur, encara viuria amb els pares.
La sexualitat empenyia
Un pare proposa que si no els arriba per llogar-se un pis, que el lloguin entre uns quants i comparteixin habitacions. "O que tornin a les comunes", afegeix una mare de bon humor. Un altre diu que el problema no és només que no marxin, sinó que et portin les parelles a casa, que es quedin a dormir, i ja no puguis anar amb calçotets o en pilotes per casa teva. Els explico el que en pensa el meu home. Ell opina que un dels motors que ens empenyia a marxar de casa aviat a la nostra època era la sexualitat. Als nostres fills ja no els empeny igual. Ara està més permesa i la poden satisfer sense anar-se'n. En paraules d'un amic nostre: "Reguen l'hortet quan volen i a casa hi estan més còmodes que enlloc, com voleu que es moguin?" Els comento que em sembla una raó de pes i que n'hi ha d'altres d'igualment importants. En qualsevol cas, arribo a la conclusió que ens urgeix preguntar als nostres fills quins plans de futur tenen. A alguns els veig capaços de preguntar-los-ho aquell vespre mateix.
