EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Portes obertes

La culpa va ser d’ella, que mai en té prou quan es tracta de qualsevol cosa relacionada amb l’escola del nen. “Fan jornada de portes obertes! És fantàstic perquè podrem veure les instal·lacions i parlar amb les professores i saber la línia educativa que segueixen”. Jo me la vaig mirar sorprès. Pensava que després de passar-nos sis mesos repassant pàgines web de primary schools ja podíem recitar de memòria la línia educativa de totes les escoles de Londres i la rodalia. Però es veu que no n’hi havia prou havent-ne triat una, ni amb els dinou mails que ens havíem intercanviat amb la headmaster, ni tan sols amb el passeig virtual amb webcam que vam fer per cada classe de l’escola en qüestió. Havíem d’anar-hi en persona.

I així va ser. L’endemà de bon matí ens va rebre una teacher encantadora, d’aquelles que saben ficar-se els nens a la butxaca. El nostre estava encantat. Acostumat als barracons tan nostrats de què havia estat gaudint des de P3, allò semblava el paradís. I el pati? Allò no era un pati, allò era el Hyde Park. Arbres i més arbres, gespa i turons, una espècie de Brideshead revisited en miniatura. Només va faltar que un cop feta la visita ens expliqués que cada any muntaven obres de teatre i que hi havia un cor infantil. Actuar i cantar, les dues coses que més feliç fan el nostre nen! Estàvem exultants, l’havíem encertat tant! I llavors, potser encomanada per la nostra eufòria, la teacher va tenir la gran idea. “Estava pensant que, com que encara queden dues setmanes per acabar el curs, us podem oferir que el vostre fill s’incorpori a la classe fins a les vacances”. Si ens punxen no ens troben sang. Això era la bomba. Dues setmanes perquè el nen s’acostumés als seus nous companys, a la nova senyoreta i al nou idioma. Ens havia tocat la grossa. Només hi havia un petit problema i el teníem al costat intentant digerir la notícia. “¿M’esteu dient que ara que estic de vacances he de tornar a l’escola quinze dies més amb nois i noies que no conec i, per si no fos prou, en anglès?” D’això fa tres dies. Tres dies sencers amb un nen emprenyat que ens fa el buit i que no ens parla. Sí, ja ho sé, a la llarga ens ho agrairà, però fins que no arribi aquest dia, em sembla que demanaré que tanquin les portes obertes, no fos cas que algú s’escapi d’amagat.