“Costa trobar la mesura justa”

Durant anys vaig dir que no tindria fills i mai vaig imaginar que m’hi trobaria tan bé. Potser m’hi he sentit a gust perquè em vaig deixar portar. Creia que no tenia cap vocació i ha sigut una sorpresa veure que me n’he sortit. El millor conseller és el sentit comú. En la majoria de situacions, el sentit comú et diu què has de fer.

Què t’ha resultat especialment fàcil?

Aplicar el principi d’autoritat. Hi ha qui ho troba difícil. A mi no em costa gens. Sóc més exigent que tova, i ja m’està bé. Potser quedo malament quan dic això.

Els pares s’han estovat massa.

Potser sí. Però veig un procés de rectificació. De la meva generació en endavant va haver-hi un temps en què ens horroritzava qualsevol cosa que sonés a autoritat o disciplina. Jo he dut els fills a l’escola pública i sovint m’he sentit que era “la rara”. No acabo d’entendre tot això de “preguntem-ho al nen”. I segueixo pensant que als fills petits cal imposar-los disciplina sense complexos.

Costa.

És el tema de la sobreprotecció. Això de fer que el nen vegi que és el centre de l’univers. És un error. Ara veig els meus fills i em sento orgullosa quan constato que són força independents. Per exemple, mai em va passar pel cap la possibilitat d’acompanyar el meu fill a matricular-se a la universitat. I he vist altra gent que sí que ho feia.

Què faries d’una altra manera?

Els meus fills no van conèixer ni el meu pare ni la meva mare i crec que he estat massa obsessionada intentant transmetre’ls alguna cosa seva. No sé si quan eren petits no els vaig parlar massa de la mort.

Què t’ho fa sospitar?

A vegades els sento comentaris sobre la mort i potser en parlen més del que tocaria a la seva edat. Sospito que això no ho vaig acabar de fer bé. Jo als 17 anys no hi pensava mai, en la mort. Sentia que no tenia res a veure amb mi, fins que la vida es va encarregar de deixar-me clar que sí que hi tenia a veure. Costa trobar la mesura justa de les coses. Per contra, ara els meus fills saben moltes coses dels avis.

En què has tirat la tovallola?

En l’ordre. No sóc una persona especialment endreçada, però ells viuen en el caos. Tu has de fer una opció. I així com en altres aspectes no he volgut cedir i m’he mantingut militant, en d’altres ho he deixat córrer.

En quins aspectes trobes que te n’has sortit bé?

Sovint em diuen “Quina sort que siguin tan ben educats”, però no és cap sort. És treball. Constància. Ho he treballat a fons. En el tema de l’ordre vaig abdicar perquè em va semblar que m’amargaria la vida. En la resta hi he insistit.

Veig que el tema de l’ordre et preocupa.

Ells són absolutament desendreçats i no sé com afectarà això la seva vida. Ara, també em sorprèn que el més desendreçat i el més caòtic dels meus fills després resulta que mai no s’ha descuidat els apunts. Trobo que un cert ordre és necessari i la prova és que en època d’exàmens l’habitació està més endreçada. Ells mateixos senten que és impossible pensar quan vius en un caos absolut.

Ho veus?

Consola constatar que tard o d’hora tot allò que els has intentat inculcar acaba fent-se realitat. I ja no ho dic com a mare sinó com a filla. Els meus pares van viure la meva adolescència de manera intensa i després, quan les coses van començar a anar millor, un ja no hi era i l’altra no en va poder gaudir gaire. Si ara em veiessin estarien contents, pensarien que no ho van fer tan malament. És una pena que no visquessin uns anys més, perquè el resultat de l’educació dels fills s’acaba veient a molt llarg termini.