La tele en color del Naranjito

Fa un temps una d'aquestes televisions estatals especialitzades en teledeixalla vomitiva va emetre un reality en el qual una colla d'adolescents era internat en una escola dels anys 60; ara no en recordo el títol però podré dormir igual. Com a experiment sociològic no estava malament doncs volia fer entendre a les noves generacions que abans la vida tenia altres prioritats que tenir un bon mòbil, una bona ADSL amb la qual descarregar el que vulguis o una consola d'última generació.

Em van comentar que l'any passat una escola osonenca va fer un experiment semblant -sense càmeres òbviament- que consistia en transformar l'escola en un centre franquista durant uns dies per fer entendre a la canalla com era l'escola que van viure els seus avis i en part els seus pares; sembla ser que va ser un èxit. M'imagino que aquest exercici responia a una necessitat que van detectar relacionada amb els valors, en el fet de valorar el que tenim. És molt fàcil acostumar-se a les coses bones però no és tan fàcil valorar-les i és important aprendre a fer-ho encara que sigui amb coses petites. I poca cosa pot fer l'escola si a casa no hi ha un treball en valors. No cal fer grans coses: què us semblaria treure les piles del comandament a distància i configurar la tele en blanc i negre durant una setmana? els vostres fills es pensarien que us heu tornat bojos, sí; però al cap d'una setmana potser hauran après a valorar una mica el fet de tenir una televisió en color i un aparell que canvia de canal des del sofà.