"El primer any deia «plego», anava desbordada, però és una feina que enganxa"

Barcelona[Tots els noms d'infants que surten en aquest reportatge són falsos per protegir la seva identitat]

Poc abans de les 9 del matí la Gràcia Compta entra a l'escola on fa de psicopedagoga aquest curs. Com que hi va un cop al mes, ha pautat uns dies abans amb direcció el que faran avui per aprofitar el temps al màxim. La seva situació, reconeix, és diferent de la resta dels seus companys, perquè mitja de la seva jornada setmanal treballa dirigint un EAP –que són equips de psicopedagogs que donen suport als mestres, les escoles i les famílies amb els alumnes amb necessitats educatives especials– i l'altra mitja com a tècnica al departament d'Educació.

Durant els més de vint anys com a psicopedagoga ha viscut tota mena de situacions. Els primers anys tenia a càrrec seu set centres grans entre Lloret de Mar, Blanes i Tossa de Mar, amb molta diversitat d'alumnes. "Anava desbordada, sempre explico que el primer any deia «jo plego» perquè tothom t'abocava les seves preocupacions, molts docents esperen que tu els donis una solució. Però la veritat és que la feina enganxa", admet. Tot i l'enrenou de portar diversos centres, la Gràcia sempre ho ha vist com un aspecte positiu: "Veus diferents maneres de funcionar i això et permet fer un aprenentatge constant".

Cas per cas

Avui la primera reunió és de la comissió d'atenció educativa inclusiva (CAEI). Totes les escoles tenen una CAEI, on acostumen a participar a part del psicopedagog algú de l'equip directiu i els mestres d'educació especial del centre, entre d'altres. Com que la Gràcia treballa en una escola amb pocs alumnes, només hi participen ella i un dels membre de l'equip directiu, que alhora també és el mestre d'educació especial. Sobre la taula tenen diversos temes. El primer, els resultats d'unes proves sobre el nivell de llenguatge que s'han fet als alumnes d'educació infantil. "Ho fem perquè cada cop els infants venen amb un nivell més baix del llenguatge a causa de l'augment de pantalles i del descens d'interacció. Aquestes proves ens van bé per fer-ne un seguiment i saber en quin punt ens trobem per poder-hi intervenir", explica. El resultat, en general, és satisfactori. A partir d'aquí, comença el seguiment de diversos alumnes. N'hi ha un parell que tot apunta que tenen un trastorn específic de llenguatge i d'atenció i s'acorda fer-los unes proves a l'escola i després, si és necessari, derivar-los a l'especialista. Un altre alumne té molts tics i ha tingut una baixada important de rendiment escolar. "S'ha d'esbrinar què hi ha darrere", acorden. La Gràcia aclareix que la seva tasca no és fer "diagnòstics clínics". "El que fem són valoracions per determinar les necessitats de cada alumne per poder ajustar les mesures i suports educatius".

El Nico –segueix la reunió– és un alumne nouvingut. "La mare reconeix que fa coses que s'escapen de la normalitat, és una mare que es preocupa perquè tot i que fa poc que són aquí ja l'ha portat al pediatre", coincideixen des de la CAEI. Després s'aturen en el cas de la Maria, que ja està al segon cicle de primària. Des de la pandèmia ha agafat pors. De fet, des de llavors pràcticament no ha anat a l'escola. Una mestra li fa atenció domiciliària, però les dues expertes coincideixen que s'ha d'anar incorporant de mica en mica al centre. "L'objectiu és ajudar-la perquè vegi amb bons ulls aquest retorn. Per fer aquest pas l'educadora i la psiquiatra parlaran amb la família. "Els hem d'ajudar a canalitzar la situació", conclouen. Acaben la reunió valorant els casos de la Joana i del Josep. La primera fa primària i el seu pare pateix una malaltia amb molt mal pronòstic. La mare és la que ha donat l'alerta, perquè està preocupada per com encarar la situació. "Parlarem amb ella, farem un seguiment de la nena, però el seu comportament a classe no ha canviat, és normal", apunten. Pel que fa al Josep, un alumne de primària a qui estan fent un seguiment des de petit, ha fet unes proves a l'escola que indiquen una baixa memòria i volen proposar als pares derivar-lo perquè se li faci una exploració neurològica.

La reunió amb la família del Josep la tenen avui a dos quarts de dues, i per això un cop acabada la reunió de la comissió la Gràcia entra a la classe per observar el nen. Estan fent papiroflèxia per identificar formes geomètriques. La Gràcia mira com es relaciona amb els altres infants, si participa en l'activitat que fan de forma conjunta tota la classe, si entén les instruccions de la mestra o si es limita a copiar els seus companys, i fins i tot hi manté una petita conversa.

Després de l'observació es reuneix amb la mestra d'educació especial i la tutora del nen per valorar com el veuen totes les parts i com enfocaran la reunió amb els pares. "Durant les proves que li van fer fa uns dies estava molt motivat –explica la mestra–, perquè just abans havien cridat un altre alumne de la classe, que podria tenir altes capacitats, i a l'avisar-lo just després es va sentir important". La part bona dels resultats és que té un nivell de processament visuoespacial alt, però en canvi té un nivell baix de la memòria de treball. "Podria ser per problemes d'atenció, hem d'anar desgranant a veure què hi ha darrere i potenciar la part positiva", aconsella la psicopedagoga. Per fer-li l'exploració neurològica hauran de tenir el vistiplau de la família. La mestra tem, precisament, que si a la reunió es destaquen moltes de les potencialitats del Josep els pares minimitzin la carència de memòria. "Les expectatives han de ser positives, però alhora realistes, i els explicarem com podem avançar", deixa clar la Gràcia.

En tots els casos que es fan seguiment, els pares hi tenen un paper clau. Tot i que al principi quan se'ls comunica que podria haver-hi un problema d'aprenentatge la majoria necessiten un període de dol, de seguida demanen com poden ajudar el seu fill. També hi ha una petita part de famílies, però, que els costa digerir la situació. "És veritat que nosaltres normalment parlem de situacions complexes, no acostumem a donar bones notícies", admet la Gràcia, que recorda el cas d'una mare que quan la va veure li va dir: "Si ets a la reunió, vol dir que malament".

La cara i la creu

Quan li preguntem quin ha estat el moment més dur, no dubta: "Recordo molt quan vaig anar a veure un nen amb discapacitat a la llar d'infants, vaig entrevistar-me amb la família perquè havia de començar I3 i se li havia de fer el seguiment. Quinze dies més tard va morir... Encara m'emociono, però aquestes situacions també passen", diu amb la veu trencada. Però com a la majoria de feines també hi ha molts moments de satisfacció. "Teníem un nen amb TEA que feia unes explosions espectaculars a l'escola, de les que havia vist poques vegades. Em van canviar de destinació i quan vaig tornar-hi després d'uns anys em vaig trobar un adolescent que estava fent batxillerat. Vaig pensar que s'havia treballat bé, en aquells moments no teníem clar que ens en sortiríem, i sí, es va fer una bona feina, havia valgut la pena tot el recorregut". Altres moments difícils, relata, és quan has de prendre la decisió de quina és la millor escolarització per a infants amb una gran discapacitat. "Recordo el cas d'un nen que els pares tenien assumit que tenia una discapacitat molt evident, els vaig escoltar molt per saber les seves expectatives, els seus patiments... I quan els vaig acompanyar a visitar el centre, mentre esperàvem el director, em vaig girar i estaven plorant. Tot i que veus com és el teu fill, quan entres en un centre d'educació especial és dur", apunta.

A les 12 h la Gràcia espera a l'aula la Joana, una alumna de sisè a qui se li està fent una atenció personalitzada per un possible cas de dislèxia. Li fa unes proves per treure'n l'entrellat. Perquè se senti còmoda primer li fa preguntes sobre les aficions que té, amb qui viu i, tot seguit, li explica un per un els diferents jocs que ha de fer: memoritzar paraules, copiar una mena de trencaclosques i dir una sèrie de números. La Joana anirà a l'institut el curs que ve. "No tenim clar si és un possible cas de dislèxia i ho volem valorar abans de passar a l'ESO". En cas que es confirmi s'elaboraria un informe perquè l'institut on vagi en sigui coneixedor. "Als alumnes que tenen dislèxia, a l'hora de fer proves a l'institut, per exemple, els canvien aspectes metodològics, i per exemple els donen més temps per a certs exercicis. Això els ajuda a fer el canvi de centre, que per si sol ja és complicat, i el que fem és posar-los una drecera", explica.

Acabades les proves, la Joana torna a classe i ara la Gràcia es reuneix amb el cap d'estudis –i alhora mestre de sisè– i, de nou, amb la mestra d'educació especial per valorar els resultats de les proves de dos alumnes més que el curs que ve també passaran a l'institut i que també apunten a un quadre de trastorn d'aprenentatge. El comportament dels dos, però, és totalment oposat, explica el mestre. "El Marc no mostra interès en gaires coses, però és una façana per amagar les dificultats que té. A més la gestió emocional és despectiva i taxativa amb els companys i els professors", relata. "Sembla que sigui immadur, parlem amb els pares i estirem el fil", respon la Gràcia. La Clàudia, en canvi, ha buscat estratègies per sortir-se'n, com inventar-se una frase on totes les paraules s'escriuen amb b. "Aquí el que podem fer és, si la família hi està d'acord, un informe de cara a secundària i donar-li eines", suggereix la Gràcia.

Una de les peticions que sempre reben les EAP, admet Gràcia, és que les psicopedagogues estiguin més hores i dies al centre. "Esclar que falten mans! Sempre t'agradaria estar més temps en una escola. Ens permetria estar més a dins de l'aula, perquè molts cops hi vas a fer una observació i allò que t'expliquen no passa". En el cas del Josep, però, sí que ha vist què passava. Són les 13.30 h, arriben els seus pares. És hora que marxem.