Educació

Amb poc vocabulari i frases més simples: així parlen els nens de tres anys d'ara

Els mestres han detectat que els infants tenen un ventall de mots més bàsic, sense diversitat de paraules, i amb dificultats per expressar el que volen i ho atribueixen al ritme accelerat de vida de les famílies i a les pantalles

5 min
Una mestra amb alumnes d'I3 a l'escola Maria-Mercè Marçal de Tàrrega

BarcelonaDesprés de més de quatre dècades exercint de mestra al Col·legi Sant Pau Apòstol de Tarragona, Maria Isabel Soler ha notat que els darrers anys les criatures arriben a l’escola amb menys habilitats de llenguatge que anteriorment. Si abans, explica, de trenta nens uns cinc o sis no parlaven bé, ara la proporció és al revés: només cinc o sis parlen bé, pronuncien correctament tots els sons, tenen un vocabulari ric i construeixen frases completes. Soler ha detectat que els infants tenen un ventall de mots molt bàsic, sense diversitat de paraules, i amb dificultats per expressar el que volen.

Encara no hi ha estudis sobre aquest fenomen, però és una situació que també ha observat Núria Sans, mestra a l’Escola Maria Mercè Marçal de Tàrrega, que ho descriu com a “parla tova, poc estimulada, inintel·ligible”. Sans reconeix no saber els motius d’aquesta situació, però parla d’infants poc estimulats en aquest àmbit. Que l’infant no parli bé implica que no es pot expressar ni comunicar com voldria. “El llenguatge oral és molt important tant per a les converses com per al joc lliure o les assemblees”, diu Sans, i per això s’hi intenta posar remei des de les aules. Des de l'escola El Roure Gros, Mar Hurtado, qui també és presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, també ha comprovat la mateixa situació. Els nens i nenes arriben al primer curs d’educació infantil amb una construcció de frases i un vocabulari molt més limitats, amb dificultats de pronúncia i havent fet, els anys previs, una evolució molt senzilla.

No és una preocupació generalitzada però sí que ha posat en alerta alguns professionals. M. Concepció Torres, doctora en pedagogia i presidenta de la comissió de deontologia del Col·legi Oficial de Pedagogia, assegura que hi ha diversos professionals que ho han notat, tant a classe com en activitats de foment de la lectura, i creu que s’hauria d’estudiar de manera científica per comprovar si la percepció a les escoles és real o és un fet puntual. De fet, arran de la pandèmia del covid s’havia apuntat que els infants havien perdut certes habilitats pel fet de no veure la boca de les persones que els parlaven, però Hurtado creu que això ja no és un “argument de pes”, malgrat que poden perviure certes conseqüències, ja que el curs passat encara hi havia classes confinades i els mestres anaven amb mascareta a classe. Per tant, els infants que anaven a l’escola bressol passaven moltes hores amb adults amb mascareta –no tothom en portava de transparents– i hi havia molta més distància corporal i d’activitats. “Hem estat molt més a casa”, reconeix també Sans.

Què diuen els professionals?

Esther Huguet és logopeda a l’espai Tinc Tan de Mollerussa. Fa 26 anys que treballa i malgrat que les famílies recorren als seus serveis sobretot quan hi ha problemes d’articulació, sí que ha detectat que es fan servir frases més simples, poc elaborades i sense estructura. Creu que als tres anys hi pot haver un cert retard que es nota fins als cinc o sis. Però alerta que si aquest problema encara es dona als sis o set anys s’ha de començar a estudiar si hi ha algun tipus de trastorn.

La sensació d’Huguet és que abans hi havia més temps per a la conversa. “Som la generació del corre, va”, afegeix. Lamenta que no hi hagi temps per jugar a casa i assenyala que el joc simbòlic és molt enriquidor per potenciar aquest vocabulari, així com situacions de la vida quotidiana. En aquest sentit, també veu que s’han deixat de fer activitats com ara anar a comprar amb la canalla. Per facilitar-se la vida, els adults compren per internet o procuren anar-hi sense fills, de manera que es perden situacions on es pot practicar l’escriptura, per fer la llista –què necessitem?–; el càlcul, a l’hora d’agafar els productes – agafem sis pomes i deu mandarines–; el vocabulari –comprem rap, lluç o llenguado–... Aquesta situació es pot compensar endreçant la compra a casa o cuinant una recepta.

Parlar als nens i nenes, la solució

Amb la trajectòria que té al darrere, Soler s’atreveix a dir que part del problema és que el fet de “parlar amb els pares i els avis s’ha perdut”. En culpa l’estil de vida actual i “l’obsessió” de moltes famílies per “fer moltes coses”, que els fa anar “a toc de pito”. “Els nens són els mateixos, és l’adult que ha canviat –resumeix Soler–, i els infants pugen alterats”. Quan algun dels casos els sembla més complicat en parlen amb les famílies, se’ls recomana exercicis i si el curs següent no ha millorat es deriva al logopeda. Sans també veu que hi ha famílies que sempre volen tenir l’última paraula i que són reticents acudir als professionals del CDIAP. Per això creu que una logopeda a cada escola seria una bona manera de fer front a aquests casos.

Mar Hurtado coincideix amb Maria Isabel Soler en el seu diagnòstic del ritme que porten les famílies. Recorda que aprendre el so de les paraules requereix molta claredat i molta calma i que, en canvi, actualment estem submergits “en un món ràpid i de comunicació curta”. Per això proposa recuperar el temps d’entretenir-se, explicar molts contes abans d’anar a dormir i fer-ho amb tranquil·litat, i deixar de banda les extraescolars dels nens més petits. “Per parlar bé es necessita un entrenament amb algú que sap escoltar. Alentim el temps i donem espai per a tot això”, conclou Hurtado, que proposa coses tan senzilles com parlar de l’esmorzar, del que es cuina, de tot allò més quotidià. Però el gran consell que dona Hurtado és “prioritzar els fills i valorar bé les seves necessitats perquè estiguin el màxim temps possible amb el pare o la mare". A més a més, recomana no infantilitzar-los i atrevir-se amb el vocabulari adult, ja que els nens l’acaben entenent i comprenent.

El paper de les pantalles (i altres causes)

M. Concepció Torres té molt clar que les pantalles i els mòbils podrien estar al darrere d’aquest problema. “La comunicació amb pantalla no et dona resposta i tu no hi respons”, diu. Per tant, afegeix, “fas una comunicació sense llenguatge” fins i tot en situacions tan quotidianes com passejar. “Tenim el vici de donar-los el mòbil perquè callin fins i tot al cotxet”, critica. Hurtado comparteix aquesta opinió però no fa èmfasi en l’ús de les pantalles per part dels petits sinó dels seus pares i familiars. “És un problema dels adults –alerta–, les pantalles ens fan estar callats i entretinguts sense fer el que necessita el nen”. La mestra posa d’exemple situacions com ara passejar el nen al cotxet mentre mirem el mòbil i no dir-li res, o anar al parc i seure amb el telèfon a la mà sense interactuar amb el fill.

Hurtado encara va més enllà i fa una reflexió sobre el món actual i l’estrès de la nostra la societat. Creu que aquesta societat “de presses” no ajuda a escoltar l’adult i, per tant, tampoc a aprendre a parlar bé, a interpretar els sons, etc. Per a Hurtado molts moments de la vida quotidiana poden ser idonis perquè l’adult sigui un model, però en canvi l’estil de vida que portem no és “el més adequat” per afavorir-ho.

Torres també creu que a casa “s’ha de viure, parlar, conversar, compartir històries, explicar el benestar i el malestar que tenim” perquè els més petits entenguin el seu entorn i el que hi passa. Aquest exercici ajudarà que en altres ocasions sigui l’infant qui pugui fer entendre a l’adult com està. “Ja són persones i se’ls ha de tractar com a tals”, conclou Torres.

L'escola sempre s'adapta

El llenguatge és una de les habilitats més importants els primers anys d’escolarització, bàsic per passar a la lectura i l’escriptura. Que una part important de l’alumnat arribi menys hàbil obliga els mestres a adaptar-se. Però això, diu Mar Hurtado, no és estrany, perquè els professionals “s’adapten sempre a totes les particularitats”. “S’ha acabat l’escola que educa o ensenya d’una manera per a tots; has de saber detectar les potencialitats i les mancances de cadascú per ajudar a reforçar-les o revertir-les”, afegeix.

En aquesta situació concreta, Núria Sans explica que es potencien ambients de consciència fonològica, és a dir, amb una mestra d’audició i llenguatge que els ajuda a treballar els sons amb onomatopeies, rimes, cantarelles o altres recursos similars.

Soler explica que aquestes dificultats també es tradueixen en menys atenció a l’aula. Posa d’exemple els contes: “O hi poses molta salsa o l'has d'escurçar, perquè no hi estan acostumats”, explica. Lamenta que les dinàmiques canvien i que l’efecte a les aules és gran i que han de dedicar-se a ensenyar a parlar i, per tant, “a fer de logopedes”. Per la seva banda, Torres també creu que quan l’infant té dificultats per fer-se entendre aquesta situació li genera malestar i, per tant, li pot sortir certa agressivitat. En aquest sentit, Huguet recorda que a l’escola ja n’hi ha, de llenguatge, i recalca que els primers que han de ser conscients d’aquestes necessitats són els pares.

stats