"La vida és estar al seu costat"

No sóc la mare clàssica que pensa en tot. Les mares de l'escola són més grans i veig que ho fan tot millor que jo. Sempre duen una bossa amb tot el que necessiten. Jo sóc un desastre. No m'enrecordo mai del berenar. Però passa que els fills d'aquestes mares no mengen perquè els estan massa a sobre; en canvi, al meu no li fa res menjar-se el berenar dels altres.

Ben fet.

Crec que estar massa pendent del nen fa que se senti vigilat, i no és agradable tenir constantment algú que et diu que mengis, que beguis, que tindràs fred, que t'embrutaràs. Si fas això fas que el teu fill se senti estúpid.

Què no t'esperaves de ser mare?

Que fos tanta feina. M'ha sorprès la feinada que és cuidar un nadó. I en això no em poso d'acord amb altres mares que sembla que només els agradi cuidar nadons. A mi no m'agrada que el meu fill em necessiti tant. Prefereixo una persona independent amb qui pugui compartir coses, com el sentit de l'humor. Que ens facin riure les mateixes coses. L'etapa de nadó em va recordar una guerra de guerrilles.

Per què?

Perquè mai no saps per on et pot atacar, ni com acabaràs el dia. El dia que el meu fill es va obrir el cap jo ja l'havia banyat, ja havíem sopat i venia pel passadís perquè vaig posar una cançó que li agradava molt. Venia corrent i va picar contra el marc de la porta. Vam acabar el dia a Can Ruti, amb nou punts al front.

Quina mare vols ser?

Vull poder potenciar tot el que vegi que li agrada, perquè a casa meva van fer just el contrari. A mi m'agradava escriure, i això els pares no ho entenien. Ells treballaven en una fàbrica i mai no havien llegit un llibre. No entenien per a què servia això d'escriure. Volien que sortís al carrer, que fes com feien les altres nenes, i jo no volia. Llavors jo ja pensava que un dia tindria un nen i que li deixaria fer el que volgués fer.

Què més recordes?

De petita vaig passar molta por. Sempre estava sola perquè no tenia germans. Tenia sis anys quan em van donar la clau de casa. Hi arribava i m'hi estava tota sola fins que els pares tornaven de la feina. Em feia por pensar què passaria si no tornaven. Berenava i m'estava a la finestra, mirant, esperant-los. I a l'estiu les vacances eren horroroses perquè això era tot el dia. Em deixaven el dinar i me'l menjava sola.

Què hi ha d'aquella por en la teva manera de ser mare?

Doncs que he deixat feines per poder estar amb el meu fill. I no m'ha fet gens de por deixar-les. No guanyaré gaires diners, però estar al seu costat no té preu. La vida és això. La gent va a veure pel·lícules que parlen de tot això quan ho tenen a casa.

És una paradoxa: deixes el fill amb una cangur per anar al cinema a veure la història d'un pare i un fill.

Si cada dia permets que et robin vuit o deu hores de la teva vida, has de pensar que els diners els pots tornar a guanyar, però les hores no.

Arturo és un nom poc habitual.

Em vaig enamorar d'Arturo Baldini, el protagonista de Pregúntale al polvo , de John Fante. I quan buscava un nom per al nen volia triar-ne un que, quan m'ho preguntés, n'hi pogués explicar alguna cosa.

Què t'agradaria veure de Baldini en ell?

La passió que posa en el que fa. És un escriptor que viu en unes golfes i contínuament envia escrits a revistes, però no aconsegueix publicar mai. No té diners i malviu, però mai no perd la passió d'escriure. De fet, és la vida del mateix Fante. Vaig llegir la novel·la en un moment baix de la meva vida i em va donar força. Per tant, l'Arturo sempre em recordarà coses bones.