Volem i dolem

Els humans som terriblement contradictoris. Volem viure noves experiències, però, quan finalment la vida ens les porta, ens resistim a treure'n tot l'aprenentatge possible i ens espanten. Sovint aleshores ens sembla que no, que era tot millor abans, i que, saps què?, que torni la rutina que, de sobte, enyorem.

Volíem tenir fills, però després... “que complicat tenir fills”. Volíem estar de vacances, però després... “que cansat estar-hi, que torni la rutina ja”. Volíem que aprenguessin a caminar, però després... “ara l’he de perseguir a tot arreu”. Volíem que comencessin a parlar, però després... “és que ara protesta i em porta la contrària”. Volíem que creixessin, però després... “i quan dius que s’acaba això de l’adolescència?” Volíem que fossin independents, i quan ho són “que dur que ja no em necessiti”…

Volem i dolem, no només els pares i les mares, sinó també les persones sense fills. Hi ha una impossibilitat tan gran de viure el present que ens passem mitja vida volent el que no tenim, o el que té l'altre, sense poder gaudir allò que hem estat perseguint durant anys o allò que tenim i vivim ara i aquí.

El problema, de fet, no és ni el que tenim, ni el que volem, ni el que ens pensem que volem o el que vàrem tenir. El problema és que estem aferrats, massa aferrats, a un flotador que emmagatzema costums, aprenentatges obsolets, objectes, creences expectatives, fantasies…, vivint sempre enfora, com si això ens hagués de dur a algun lloc, com si ens hagués de servir de gaire, com si sense això no fóssim res ni ningú. Ens dona seguretat i intuïm que d’aquesta manera hi haurà potser més certeses. Però no.

L’única certesa que hi ha és el present que vivim a cada moment i que pot ser d’una riquesa immensa si ens hi abandonem i entreguem en cos i ànima. Adonant-nos que tot ocorre en aquest precís instant perquè no hi ha res més que ara. Ni tan sols el futur, que tant anhelem o que tant ens espanta, existeix, perquè quan s’esdevé ho fa també en l’ara.

Si aconseguim integrar-ho deixarem de pensar tant en el passat o en el futur, i començarem a apreciar més el que sí que és ara, sense cap més expectativa ni anhel que deixar-nos-hi anar i viure plenament deixant de voler i doler tota l’estona.

I, per fi, podrem transmetre als nostres fills que aquest ara amb ells ens és suficient, que ens són suficient, que no els falta ni els sobra res i que podem viure plenament amb ells el que sigui, també si aquest ara ens és desagradable. Quan ens deixi de fer por viure plenament el present, podrem començar a gaudir-ne.