NO SEMPRE TINC COSES A DIR

Feu el dol com vulgueu

Tenim un problema amb la mort (per exemple, estic segur que alguns haureu llegit mort i potser haureu pensat: “Uf… No hi havia més temes?”). La mort és allò-que-els-passa-als-altres, allò que amaguem o disfressem -sobretot si tenim criatures petites- de vegades de maneres ridícules (“S’ha adormit”, “Ha marxat a fer un llarg viatge”… Ja m’explicareu com els direu després que se’n vagin a dormir o que esteu planificant les vacances!).

A veure, jo no soc precisament del rotllo “La mort és natural”, “La mort és la nostra amiga” o “És el cicle de la vida”. La veritat, que prengui molt de vent, el cicle de la vida… Però sí que és cert que fer de la mort un tabú no farà desaparèixer les preguntes, els dubtes, la inquietud o l’angoixa dels nostres petits (ni la nostra!).

Davant totes les pèrdues, i davant la mort molt especialment, tenim la tendència a sobreprotegir els fills, a evitar-los tot el que pugui produir-los tristesa o dolor. Però és bo que els fills experimentin aquestes emocions (seria preocupant que no poguessin fer-ho). I, a més, tenen la capacitat de sortir-ne més forts i més madurs (no més durs!).

Per això, ajudem-los a superar la tristesa, a fer el dol, cadascú a la seva manera: potser plorant molt (o potser gens), parlant del motiu del dolor (o callant), deixant-se acompanyar (o en solitud), potser recordant qui ha marxat i tot el bé que va fer, o participant en l’organització de la cerimònia de comiat, potser conservant un record (que acaba sent més-que-un-record, perquè fa present tot l’afecte que sentíem per aquella persona). Animem els nostres fills a fer costat als companys de classe que han patit una pèrdua, encara que no sàpiguen què dir: només fer costat als amics, atents al que puguin necessitar… Que siguin bons amics en l’alegria i en el dolor!

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: feu el dol que vulgueu i pugueu… però feu-lo. Jo, per exemple, he escrit aquest article per fer el dol de la pèrdua d’en Pedro Costa, de 88 anys, fuster d’ofici i amb ofici, marit, papa, iaio, tiet, padrí… Se’n va anar dient a la seva família: “Us estimo, us estimo molt”. Amb aquest record, i tants altres, la seva família i els seus amics… farem el dol.