La vida pròpia ens salva
Quin moment d’emocions tan intenses quan els fills se’n van de casa. Tot i no ser de llàgrima fàcil, vaig plorar dos dies cada cop, el de la marxa i l’endemà. Amb el gran, la meva melancolia creixia a mesura que augmentava el nombre de caixes apilades al passadís amb les seves pertinences. Aquelles caixes marcaven un final d’etapa que ens desposseïa de tot de coses que ja no tornarien. Estaven plenes de roba que ja no l’hi rentaria, que ja no acaronaria en plegar-la i que ja no l’hi compraria com havia fet tants anys. Amb aquelles caixes no se n’anava només un piló de roba, se n’anava també una manera de fer de mare.
Vaig poder contenir el plor fins que el vaig veure sortir de la seva habitació amb l’os gegant de peluix que uns amics m’havien regalat quan estava embarassada d’ell. L’emoció em va vèncer i ens vam abraçar amb l’os inclòs. Li vaig dir que no patís per mi, que plorava pel que s’acabava per sempre i havia sigut tan bonic, però que també sentia una alegria profunda de veure que s’havia fet gran i valent per agafar les regnes de la seva vida. I que segur que faríem també preciosa la nova etapa.
El petit se’n va anar a estudiar a fora. El dia que marxava les gotes de pluja que esquitxaven els vidres i les llàgrimes que se m’escapaven confluïen i trobaven el seu contrapunt en les cançons alegres d’Els Catarres que ell tenia posades mentre acabava de fer les maletes. Tants anys insistint que ordenés l’habitació i aquell dia em vaig adonar de quanta vida i alegria hi havia en el desordre i com d’antipàtic resultaria aquell ordre impecable que regnaria a partir d’aleshores. Pluja i llàgrimes ens van acompanyar en el trajecte cap a l’aeroport. Tampoc no vaig voler dissimular i amb amor i tendresa li vaig dir que se n’anés tranquil, que la tristesa em duraria poc i que em feia molt feliç que pogués marxar a empaitar els seus somnis.
L’endemà encara estava una mica tova. Però aviat la tristor va deixar pas a la sensació inesperada i meravellosa que els havia lliurat a la seva pròpia vida i que jo recuperava una part de la meva. Vaig pensar en les mares que només viuen pels fills i que no tenen cap més il·lusió sinó els fills. I vaig agrair com mai tenir il·lusions i projectes propis. Aquell dia vaig descobrir que la vida pròpia ens salva.
