Setembre

Són les tres de la tarda i, si no fos perquè estem de vacances, diries que tens tots els números d’estar a punt de patir un atac d’ansietat de tanta calor acumulada. Tant se val on siguis, pot ser en un poblet d’una illa mediterrània, amb la pell torrada, fent un últim bany en una platja amb l’aigua massa calenta i la sorra massa atapeïda de gent, o en una ciutat, plena de catedrals imponents i terrasses on et cobren la cervesa a preu de mariscada.

La meva intuïció diu que siguis on siguis la sensació general és lleguerament menys idíl·lica de com te la imaginaves un mes enrere, tancat al cubicle de la teva feina, mort d’avorriment. Vull dir que sí, que no fotre res en tot el dia és collonut, i que tenir l’opció d’agafar un llibre més de deu minuts seguits és com teletransportar-te a un passat que malauradament ja no tornarà. Però, tret que el sol t’hagi recremat les neurones, alguna cosa et diu que de tots els mesos per poder fer el gos i tombar una mica, aquest que ara carregues a l’esquena com una motxilla, aquest agost tan idíl·lic, és el més equivocat, emprenyador i mal dissenyat per fer-ho amb una mica d’èxit.

També saps que això no ho diràs mai en veu alta als altres, que quan tornis a la rutina amb el teu moreno paleta i l’esquena tota pelada afirmaràs que aquests dies de vacances estivals van ser el més semblant a passar uns dies al paradís. Per alguna cosa al teu costat tens parella i un fill i gent que t’estimes a qui no vols aixafar la guitarra; però quan fas una pujada sota el bat de sol enmig del casc antic d’una ciutat centreeuropea mentre el termòmetre supera els trenta-nou graus, no pots evitar la sensació inquietant que estàs fent el préssec. No ho pots evitar, alguna cosa et diu que aquest recorregut tan pintoresc i fascinant es mereix un clima més amable. I t’adones que alguna cosa no funciona quan arribes a un castell del segle disset i l’única cosa que t’importa és trobar un bar i fotre’t una canya ben gelada.

I és que potser toca fer un pensament i adonar-nos (i reconèixer) que l’única cosa sensata que es pot fer a l’agost és el que feien els nostres avis, en aquells temps en què tombar per vacances i mostrar-ho a tothom no era obligatori: quedar-se a casa, abaixar les persianes i esperar que arribi el setembre d’una punyetera vegada.