El temps és un dels focus de debat més freqüents en tots els contextos: a casa, a les trobades familiars, a la feina, al carrer. No tenim temps! Però, curiosament, el dia té 24 hores i aparentment té poc sentit aquesta angoixa, i és que sembla que tenim la sensació que ens quedem a mig camí de tot, especialment de les obligacions parentals. Quantes opinions hi ha en aquest tema i quants punts de vista!
Fa poc que s’ha publicat un estudi que explica que les famílies dediquen més temps que mai a la canalla. Hi ha més dedicació de les mares, però també els pares s’hi dediquen més. Però, ¿què entenem per dedicació? ¿Estar al costat de la canalla jugant, explicant contes? Cal una petita clarificació: això es dona més en famílies de classes mitjanes, no perquè estimin més la canalla, no perquè hi tinguin més sensibilitat, sinó perquè tenen unes situacions laborals i econòmiques que els hi permeten. Però llavors tenim un problema, perquè les famílies que potser no ho tenen tan fàcil també estan amb la canalla -fent el sopar, anant a comprar o compartint tasques quotidianes-, però potser no tenen tant temps de llegir-los contes, perquè han de treballar més per tirar endavant.
També s’ha demanat l’opinió de la canalla i demanen estar amb els pares més temps. Un desig molt lícit i interessant. Queda clar que més que una obligació hi ha el plaer de compartir estones amb la canalla, però pot ser molt interessant, i fins i tot necessari, que els puguem ajudar a entendre que hi ha un temps professional que pot condicionar els horaris familiars. ¿Com podem afavorir que la canalla no visqui el fet que el seu desig no es pugui complir com una manca d’atenció? Segurament aquest és un desig compartit amb el pare i la mare, però la realitat familiar i la feina condicionen la resposta als desitjos.
És important que la canalla s’expressi, però també és important que la resposta adulta afavoreixi la comprensió de la realitat en clau positiva.
El factor comú de tot plegat, potser, es pot trobar en el lloc que s’atorga a les criatures en la distribució del temps i la comprensió de la realitat, no tan sols de la pròpia família sinó del món laboral, de les necessitats i els desitjos de totes les persones, infants i adults. Perquè no oblidem que encara queden les possibles necessitats individuals.
