LA PITJOR MARE DEL MÓN

L’única resposta és un sospir

Ens reconeixem des del primer moment. Ens preguntem com va la vida i l’única resposta que ens podem oferir és un sospir. O dos. O cinc. Som progenitors i sabem què significa la resposta. Que tenim els ànims a nivell de subsol freàtic. I sabem que no cal afegir res més. Els motius són infinits i variats, perquè no es limiten a una etapa de la criança, acompanyament o control estricte dels menors d’edat a càrrec (MEC). I malgrat que no cal afegir res més, ho fem.

Perquè quan em trobo un altre progenitor que està igual que jo, tinc l’immens plaer de poder-me desfogar ben a gust. I l’altre també. Ens expliquem els incidents, les circumstàncies oblidables, la sensació de fracàs còsmic o el que sigui que tingui a veure amb els nostres MEC que ens ha provocat tants i tants sospirs. El currículum transversal de la trobada és l’entesa i la solidaritat de progenitors en moments difícils. I complim a bastament amb els objectius curriculars. Jo m’hi esforço molt, com a mínim.

I dins de la desgràcia sento una gran alegria perquè no em cal dissimular (si és que mai ha fet falta fer-ho), perquè l’altre sap el que estic vivint. I no m’endinya una de les odioses frases misterwonderful de torn: “Va, que aviat tot millorarà”, “Tu te’n pots sortir”, “Però si és un nen/adolescent/jove molt bufó i segur que se n’adona i li sap greu”. I les frases són odioses, no perquè no siguin certes (que poden no ser-ho, poden no ser-ho... ) sinó perquè quan servidora es troba en aquest estat lamentable m’importen un rave les prediccions de la bruixa Lola sobre com de brillant serà el meu futur de progenitora i el del MEC. O si és de més bona pasta que les ensaïmades. O de si me’n puc sortir, que ja ho sé, perquè a ser llauna, pesada i persistent no em guanya ningú. El que vull és que m’escoltin. Punt. I si l’altre progenitor està igual que jo, ho fa. Sospira i escolta. I la màxima intervenció que es permet és dir-me “No saps com t’entenc”, i jo me’l crec, i aprecio el seu comentari perquè ve del cor, de la desesperació del moment i de la vivència sincera.

El més normal és que acabem abraçant-nos i comencem plorant i acabem rient i cantant 'I will survive'. A més, la nostra trobada ha aconseguit que en tornar cap a casa descartem la idea inicial de practicar l’antropofàgia amb els MEC i ens decantem per preparar uns senzills macarrons per dinar.