LA SETENA HORA

Escola inclusiva

El poeta T.S. Eliot escrivia, més o menys, que al nostre començament hi ha el nostre final. I acabava el poema afirmant que en el nostre final hi trobem el nostre començament. Un cercle que es tanca. En la figura del cercle no hi ha cap punt inicial, com passa en altres figures geomètriques. Podem començar el cercle per on vulguem amb la condició que l’acabarem on hem començat. Com el foxtrot, el ball que comença i acaba al mateix lloc.

Setembre no és un principi de res, ni tampoc és un final, és un punt més en aquesta figura que anem construint al llarg del temps. I que no hi hagi cap punt inicial no significa que no hi hagi punts que destaquin, que s’il·luminin per reclamar el nostre esforç, que donin relleu al que estem dibuixant, sovint damunt de roques sòlides, d’altres a la sorra del mar, una figura efímera, bella en la seva feblesa perquè estarà exposada a l’embat d’una onada que la desdibuixi.

Aquest curs tenim un punt rellevant, un punt fort que reclamarà encara més la nostra atenció: l’escola inclusiva. L’escola de tothom i per a tothom, sense exclusions de cap mena. Tenim una novetat que cal destacar: la normativa legal rema en la mateixa direcció i amb la mateixa voluntat que moltes escoles i instituts del nostre país, que estan fent molt bona feina per reforçar models que acullin tothom, que no tanquin cap porta a ningú ni exigeixin que s’hagi d’ensenyar la poteta perquè qui truca no representa cap mena de mal, sinó que hi trobarem persones que ens ajudaran a ser millors, a descentrar el nostre jo per formar part d’un nosaltres.

Acollim tothom, aquest objectiu que ens plantegem des de les instàncies educatives, haurà d’escampar-se a la resta d’àmbits socials, perquè no es pot construir una escola inclusiva en una societat que no ho sigui. El compromís és de tothom, no podem deixar les comunitats educatives soles davant d’aquest repte.

La cançó que hauríem de cantar aquest curs ha de ser la de Sisa, aquella de la casa on hi cap tothom, on tothom hi és benvingut. On el nen invident ajuda la noia que hi veu i el que va amb cadira de rodes li passa la pilota a la companya de classe que corre com una esperitada per fer cistella. On el més competent de la classe es posa al costat del que més dificultats té per ajudar-lo a avançar i sap que amb aquesta acció ell també avança.