EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

St. Albans

S’ha passat un estiu de somni. D’entrada, ha fet un interrail amb sa mare per mig Europa, repassant llocs emblemàtics de la Segona Guerra Mundial. Sí, ja sé que sembla una ruta una mica curiosa per a un marrec de dotze anys, però és que el nen té una fascinació absoluta per la història en general i per la del segle XX en particular. No us penseu que és fàcil seguir-li el ritme, es passa el dia fent-me preguntes inversemblants sobre telons d’acer, estats satèl·lit i plans Marshall, com si jo, pobre de mi, tingués totes les respostes de la geopolítica mundial. Encara tinc sort que sant Google em protegeix i m’ajuda d’amagat a omplir la seva curiositat inesgotable. D’aquí ve, doncs, que abraçat a la seva mama hagi passat per la casa d’Anne Frank i les costes de Normandia, que hagi comprat pins comunistes al museu de la RDA, visitat Auschwitz amb un nus a la gola davant tanta barbàrie, repassat la història fascinant de la Primavera de Praga i, per canviar de gènere, visitat el museu de l’emperadriu Sissí amb tot el seu luxe i esplendor.

No us espanteu, però, no tot ha sigut història. El nen també s’ha banyat en llacs alemanys, ha passejat per Varsòvia en bicicleta, ha fet el cafre damunt un patinet d’aigua al riu Vltava i s’ha fotut un pastís de Sacher autèntic a Viena per berenar. Això sí, després de tants quilòmetres, quan ha aterrat a Tarragona la seva dèria ha sigut la de sempre, fer el gos i retrobar els seus amics de l’escola. El Pol, la Jana, el Rafel, l’Aitana i la Lara l’han fet sentir present i estimat, li han esborrat les pors de perdre’ls per sempre i l’han posat al dia de totes les tafaneries de l’institut. Ah!, i per rematar-ho, acompanyat de tota la colla, el nostre marrec ha viscut la seva primera nit de festa major sense nosaltres, un Sant Magí de revetlla remullada que recordarà per sempre més.

Avui, després d’un mes llarg, hem tornat a casa. Quan érem dalt l’avió, m’he girat i li he vist aquella mirada que conec, la que fa quan parla dels avis de Constantí i de l’avieta de Girona i els dies que falten per tornar a veure’ls. I, tot i així, una hora més tard, quan hem obert la porta vermella de la nostra llar anglesa, no ha pogut evitar dir-ho: “Ai, papa, quines ganes que tenia de tornar a casa”.