La saviesa
Qui no em coneix i descobreix la meva personalitat de pitjor mare del món acostuma a riure i a connectar amb el sentiment fundacional d’aquesta columna: desdramatitzar aquells moments, infinits i incomptables, en els quals m’he sentit (o encara m'hi sento, tot i que d’una altra manera) una mare oblidable. Però de tant en tant topo amb qui no ho entén. Bé, sí que ho entén, però aquest algú m’explica la seva vivència de progenitor o progenitora des d’una altra perspectiva, la de la calma inicial de saber que res sortirà com està previst i que què hi farem.
Són persones que em produeixen una enveja sana perquè s’han estalviat tones de patiment producte d’una autoexigència absurda, d’un voler controlar el que és incontrolable, i de no acceptar el que tocava acceptar. També, sospito, qui ha tingut o té menors i majors d’edat a càrrec (MEC) amb un tarannà menys rebel o amb una psicomotricitat més pausada o el que sigui que ha fet o fa que la convivència sigui més portable. De fet, són aquestes les dues variables bàsiques: la loteria de la vida que fa que em toqui un MEC determinat i la loteria de la vida que fa que jo sigui d’una manera determinada.
D’aquests dos factors, en el que puc influir més és, evidentment, en mi mateixa. No vaig néixer amb el nivell de saviesa que m’hauria permès ser aquella altra mena de progenitora. L’he hagut de cultivar a base de pinyes, espifiades, atacs de dramaqueenmother i tones de mocs, suor i llàgrimes. També, i sobretot, a base d’humor i autoparòdia a raig. I ara (i ho dic amb la boca petita perquè ja acumulo massa errors) crec que soc una mica més sàvia, una mica més flexible, una mica menys tensa.
En un altre moment hauria lamentat no haver aterrat a la vida amb aquesta saviesa incorporada de fàbrica. Però fer-ho seria un acte d’incoherència amb la saviesa adquirida (poca o molta, qui sap). Estic contenta del viatge que he fet. Si no fos així, si no hagués sigut aquella Anna atabalada i perfeccionista, exigent i desesperada perquè (creia que) no n’encertava ni mitja, no hauria parit aquesta columna. En resum, no seria aquí. I m’agrada ser-hi. M’agrada riure’m de mi i fer riure a qui està igual que jo o com jo he estat en molts moments. Així doncs, visca aquest trajecte accidentat i lluminós. Visca l’humor i la imperfecció!
