Tot és satisfactori

Després de tres setmanes molt difícils, en què teníem un munt d’alumnes positius i confinats, i almenys un 20% dels professors contagiats o confinats amb els fills i sense substituts per enlloc, quan encara tot just ens estàvem recuperant del caos, ens han arribat notícies de l’esborrany del nou currículum que prepara el departament d’Educació.

De titulars en regala uns quants. L’hora del pati ha generat tertúlies molt divertides. Riem per no plorar. Algunes freguen el ridícul, si saps què passa a les aules, esclar. El que ens ha fet més gràcia és el de la substitució de la nomenclatura de les notes dolentes. Del NA (No Assolit) a l'EPA (En Procés d’Assoliment). L’únic avantatge és que ara serà difícil confondre’t amb l’AN (Assoliment Notable).

Si no has trepitjat mai una aula potser ignores que hi ha un gruix d’alumnes que simplement no volen assolir res. Mai. Els que bonament volen i no poden ja els aprovem a través de plans individualitzats perquè així arribin als mínims. Es fa, clarament, per no traumatitzar els alumnes i les famílies per haver suspès. A la meva època, si no feies brot et clavaven un evident i vergonyós MD (Molt Deficient) que feia que et sortissin els colors i t’espavilessis d’una vegada. El que no et mata et fa més fort, deien. Tampoc es volen donar gaires notes i tot quedarà en una mena d’informe eteri cada trimestre.

Els nostres alumnes i fills poden estar ben tranquils, perquè si superen les proves i assoleixen les competències tindran la titulació de l’ESO, però si no, al final, es veu que també. I com que amb tot plegat no sé com es podrà pair aquest “passin, passin”, potser per això el departament atorgarà més autonomia als centres. Apa (que no EPA), que s’espavilin. Però que no es preocupin, que amb la pandèmia ja ho hem fet, i molt.

Ah, i el tema del C2 de català com a exigència per a la docència doncs ja va bé, perquè és una necessitat urgent, ja que avui en dia el C1 no és garantia de res. Algú s’ha preguntat per què? Decidir deu ser molt difícil i sovint em poso en la seva pell, més que no pas ells en la nostra, em temo. Tinc dos fills, un a primària i l’altre a secundària. Tots dos l’any vinent cauran en la reforma. A un li anirà bé i al gran espero que no me’l desmotivin. Com que els que manen no saben com arreglar el món, l’opció que ens donen és la de xiular i fer veure que tot és satisfactori, o en procés de ser-ho.